Què passaria si un bon matí ens adonéssim que els adults han desaparegut? Aquest és el punt de partida de L’efecte perfecte,
a partir del qual un grup de nois es troba per intentar esbrinar què ha
passat. I aleshores comença el joc. Un desconegut afirma que té els
adults i desafia els nostres protagonistes. Per què ho fa? Què espera
d’ells? A L’efecte perfecte res no és el que sembla... i no et pots refiar de ningú.
PRESENTACIÓ
L’embrió de L’efecte perfecte
neix l’any 2010 a partir d’un seminari que vaig impartir per a
adolescents. La idea era crear un text dramàtic que tingués com a únics
protagonistes una colla d’adolescents. Volia escriure alguna cosa que
suposés un repte, una peça que engresqués la gent jove, tant els actors
que la interpretarien com el potencial públic receptor. Aquí va ser on
em vaig adonar de la necessitat d’escriure una peça així. En la situació
actual, l’objectiu d’arribar als més joves i crear un nou públic
emergent em sembla més important que mai.
Per abordar aquesta
empresa necessitava escriure alguna cosa que els atragués i que tingués
un codi proper a ells. Per aquest motiu, em va semblar bona idea que la
història tingués tocs cinematogràfics, un punt de “teatre de gènere”
que els pogués semblar atractiu. El resultat és L’efecte perfecte,
una obra a mig camí entre el suspens i la ciència ficció que, a partir
d’un plantejament teatral dinàmic i lúdic, pretén remoure la consciència
de l’espectador plantejant-li algunes qüestions morals sobre
l’educació, l’ambició i l’exigència.
Carla Torres
L’autora de L’efecte perfecte, Carla Torres, s’ha criat entre els espectacles de Javier Daulte i Jordi Casanovas, i ha fet créixer una obra juvenil, feta per actors molt jovenets, pensada per enxampar l’interès d’un públic adolescent, cosa que aconsegueix del tot. La sala era plena de gom a gom d’estudiants d’ESO, baladrers com solen ser, que aviat van quedar absorts en l’acció sense cometre altra fressa que el riure espontani davant d’alguna picada d’ullet de complicitat musical o gestual que connectava amb els xavals de forma fluïda i directa. En aquest sentit, l’experiment és un èxit absolut. La recargolada acció, plena de referents al context de jocs, videoclips i ficcions que poblen l’imaginari d’aquesta franja d’edat; la interpretació desimbolta i frescal, ancorada a una realitat imminent; el plantejament escènic, l’estètica, la textura dels diàlegs, tot està construït per clavar mossegada a la jugular de l‘atenció d’aquests espectadors bregats en relats i fantasies molt pròpies de la seva edat. Altra cosa és que a la resta de mortals ens interessi gaire, fora de la trepidant concatenació dramàtica i l’esponjosa actuació dels molt notables cinc intèrprets.