L'efecte perfecte

informació obra



Direcció:
Carla Torres, Max Grosse Majench i Anna Serrano
Intèrprets:
Laura: Elena Martín, Joan: Guillem Barbosa, Rita: Marta Cañas , Mariona: Ana Díez, Klaus: Alecs Guixà
Escenografia:
Anna Díez, Silvia Delagneau (assessora)
Il·luminació:
Lluís Serra
So:
Alfredo Tarrés
Assesoria de moviment:
Vero Cendoya
Vídeo:
Quique Nubiola , Elena Martín
Ajudantia de direcció:
Elena Weiss
Producció:
Quique Nubiola
Autoria:
Rémi Pradère
Sinopsi:

Què passaria si un bon matí ens adonéssim que els adults han desaparegut? Aquest és el punt de partida de L’efecte perfecte, a partir del qual un grup de nois es troba per intentar esbrinar què ha passat. I aleshores comença el joc. Un desconegut afirma que té els adults i desafia els nostres protagonistes. Per què ho fa? Què espera d’ells? A L’efecte perfecte res no és el que sembla... i no et pots refiar de ningú.

PRESENTACIÓ

L’embrió de L’efecte perfecte neix l’any 2010 a partir d’un seminari que vaig impartir per a adolescents. La idea era crear un text dramàtic que tingués com a únics protagonistes una colla d’adolescents. Volia escriure alguna cosa que suposés un repte, una peça que engresqués la gent jove, tant els actors que la interpretarien com el potencial públic receptor. Aquí va ser on em vaig adonar de la necessitat d’escriure una peça així. En la situació actual, l’objectiu d’arribar als més joves i crear un nou públic emergent em sembla més important que mai.
Per abordar aquesta empresa necessitava escriure alguna cosa que els atragués i que tingués un codi proper a ells. Per aquest motiu, em va semblar bona idea que la història tingués tocs cinematogràfics, un punt  de “teatre de gènere” que els pogués semblar atractiu. El resultat és L’efecte perfecte, una obra a mig camí entre el suspens i la ciència ficció que, a partir d’un plantejament teatral dinàmic i lúdic, pretén remoure la consciència de l’espectador plantejant-li algunes qüestions morals sobre l’educació, l’ambició i l’exigència.

Carla Torres


Crítica: L'efecte perfecte

22/01/2015

dels joves per als joves

per Josep Maria Viaplana

L'autora i directora, Carla Torres, ens explica ella mateixa d'on va sortir aquest muntatge: un seminari (de teatre, suposem) que va impartir per a adolescents, on calia donar a llum una història, un text, una creació, engrescadora per a la gent jove, tant pels que l'havien de construir com per als que, posteriorment l'havien de veure.

El resultat és aquesta peça, pura acció, pur joc teatral, recolzat, tot s'ha de dir, en poqueta o gens reflexió i poc aprofundiment en les causes que porten a 5 adolescents, connectats de maneres ben curioses, a trobar-se en una nau industrial, que no saben què està passant, però que són conscients que no és segur sortir d'allà. Els adults, els 'seus' adults (pares, família...) no donen senyals de vida i es temen una mena de desaparició massiva, deixant només individus menors de 20 anys, que a més comencen a organitzar-se de forma inquietant. I amb l'afegit de que se senten vigilats i manipulats en tot moment.

No vull obviar la més que correcta (i encertada, per la seva versemblança) interpretació dels actors i actrius joves, els seu sentit del ritme i la tensió escènica, el fet que en tot moment saben i senten la història que estan explicant: la absoluta convicció que generen interès i implicació dels seus iguals que hi havia ahir entre el públic, perquè uns i altres provenen de la mateixa cultura, pel·liculera, serietelevisiva, videojuganera i tantes coses més. Allò que eufemísticament en diem identificació. De fet, en els moments finals, si es perd el ritme, la intensitat i l'interès que genera l'obra durant al menys dues terceres parts de la seva durada, no és per la seva feina, sinó per aquella sensació que sovinteja tant, de que el/s guionista/es ja no sabien com continuar i com acabar un misteri tan gran com havien creat.

Tot i això, no revelo més detalls de l'argument i el desenllaç per respecte als futurs espectadors, cosa que no vol dir que no recomani la visió d'aquest espectacle teatral a joves i adults. Com deia algú, és el viatge i no Ítaca el que realment compta en la valoració final d'aquesta proposta.

És el fet que els joves per fi es decideixin (i els deixem, i els ajudem si cal) a expressar-se lliurement en el mitjà teatral, sense massa apadrinaments, sense ser els 'nouvinguts' a companyies ja constituïdes i en funcionament. En altres àmbits funciona, i a tota màquina. Grups d'adolescents i joves, a partir dels anys 60, han canviat la història de la música, protagonitzant la creació i el consum, fins a fer-la la principal indústria cultural de molts països (i si li traiem 'cultural' va ser molts anys la primera indústria, per exemple, del Regne Unit). Per tant, el valor principal és un camí que s'obre, i que hauria de convertir-se en normal, de que si volem que els joves continuïn anant al teatre, un cop acabada la seva etapa infantil (les sessions familiars, afortunadament, gaudeixen d'una salut considerable), un dels camins serà sens dubte que els mateixos joves escriguin, dirigeixin i interpretin les peces teatrals que els seus iguals aniran a veure, probablement amb un plus de motivació.

I per acabar, no puc deixar de comentar-vos que a la sortida em va venir al cap la publicitat d'un automòbil que fa uns anys tenia com a lema una cosa semblant a 'Algunes de les coses més importants del segle XX han sortit d'un garatge'. Doncs això, a banda d'assajar música de mil estils diferents i trencadors, a banda de crear nous videojocs o inventar nous camins de la informàtica, esperem que als joves també els doni, més sovint que ara, crear textos on expressin les seves inquietuds i la seva visió del món, mirin de portar-los a escena, i hi hagi programadors prou sensibles per a recollir el repte i posar-los davant un públic potencial que endevino nombrós, si sabem fer-ho bé.

L'autora

Programa de mà

Trivial