És molt suggerent el treball, quasi sense paraules, que serveix per explicar el risc de defensar el pensament crític en una dictadura: En un país de quadrats les formes rodones són clandestines (com ja dibuixava Quino en algunes de les seves vinyetes). Aquest país en què tot s'ha ordenat i jerarquitzat per acabar amb els vents transformadors de la II República espanyola, Franco n'és el principal símbol. Entén i defensa que hi ha clàusules com la Religió Catòlica, la força de l'exèrcit i l'amenaça judeomaçònica que ajuden a ordenar una societat. Qui sap arrenglerar-se bé, podrà beneficiar-se de l'abúis. Qui reclami major llibertat i voluntat de canvi, serà perseguit i castigat.
Com en molts dels passatges que es prova de transformar un personatge històric en un element grotesc, hi pot haver una perillosa empatia: es vol caricaturtizar i, al final, s'acaba humnanitzabt. Va passar amb el rei, ara emèrit, abans tingut per campechano, i que li va permetre actuar amb total impunitat per al seu benefici personal i de la seva dinastia. De fet, en el seu aparent discurs a Frank (que respira un punt l'aire de Polònia, certament), recita la lletra d'Alaska i Dinarama A quién le importa. Després de quatre dècades d'aparent festa de la democràcia, ara sí que importa i es vol fiscalitzar (encara que partits polítics majoritaris i tribunals el protegeixin).
A la biografia del dictador (en clau de cinema live durant el muntatge) se cita l'anècdota que, de petit, se'l va apodar el cerillita per la seva poca corpulència. Sembla com que aquest fet argumenti la seva dèria (com la de Hitler) en aparentar ser més alt i en ser més despietat per venjar-se d'aquell bullying infantil. És una lectura que podria justificar les atrocitats del feixisme i que probablement, genera una idea errònia: La crueltat del seu règim, en realitat, es construia sobre la poca base democràtica. El franquisme va dominar a partir de la promesa d'una pau (relativa) i d'una amenaça constant. En això sí que encerta aquesta peça en què es persegueix, per exemple, les ànsies de votar. La transformació del dictador en una mena de capgròs el fa grotesc però ell és despietat en tot tipus d'execució, sigui al garrot vil o afussellant. La mirada de Frank és que algunes formes autoritàries continuen latents, tot i que sense la violència física com a repressora, en general: Hi ha un sector que manté uns privilegis i que prova de frenar el pensament crític, de controlar les veus dissonants institucionalitzant-les (el moviment15M, en podria ser un cas paradigmàtic). Com aquell 23 F Anatomia d'un instant que ha portat a escena Àlex Rigola i que sempre presideix un maniquí representant el monarca que es va dir que havia estat el garant de la democràcia davant del cop d'Estat de Tejero, però que no se n'ha extret l'aigua clara, en realitat, avui.
Un altre aspecte interessant del muntatge Frank (però probablement seria millor fer-ho sense la referència d'aquest personatge) és analitzar les conseqüències imprevisibles del bullying. En aquest sentit el Here comes your man o Recreo en fan una lectura controvertida.
El treball d'investigació escènica i escenogràfica és molt interessant Probablement, com a Turba, les condicions de la pandèmia no lo han permés incorporar millor el públic a la seva proposta escènica. Les tres actrius van destil·lant de la rigorositat de la primera dictadura a l'estovament de les formes a partir de l'alliberament de la més jove (Anna Pérez Moya). Agnès Busquets tira per les facetes més grotesques i Núria Solina per les veus de cor, de reclamació de drets, tot i que la seva mirada autoritària també imposa (en el eu rol de capitana del exèrcit que controla els carrers d'aquell país quadrat.
