Estat decepció

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Pepo Blasco , Xavi Gardés , Clara Manyós , Eu Manzanares, Ruth Talavera
Ajudantia de direcció:
Minerva Prat
Escenografia:
Anna Tantull
Vestuari:
Zaida Crespo
Il·luminació:
Xavi Gardés, Fernando Portillo
So:
Xavi Gardés, Carla Torres
Assesoria de moviment:
Vero Cendoya
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar en la soledat i l'estranyesa, moltes companyies han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Pots accedir a les gravacions clicant aquí fins el 19 d'abril.

Nit d’aldarulls al centre de la ciutat. Dues detingudes. Una d’elles emparentada amb una figura rellevant del poder judicial. L’altra, no. Una sortirà ràpidament de l’ensurt i veurà com s’esborren els rastres de la seva presència al lloc dels fets. L’altra, no. 

La lluita de dues forces: la defensa dels ideals versus les obligacions a què ens lliguen determinats pactes. Un pols que acabarà explotant a la cara de tots els implicats i potser també a la dels espectadors. 

Crítica: Estat decepció

10/11/2018

La por que la miltància caigui en el buit de la bastida

per Jordi Bordes

Carla Torres escriu una dramatúrgia molt directa, sense embuts. La família és el seu camp de mines particular. Ho ha fet amb Sota zero, L'efecte perfecte o, fins i tot, a La podrida. Ara, s'allunya de la dramaturgia fantàstica. Atorga la capacitat del dramaturg (de crear o recrear la història) a la Justícia corrupta. Amb una lectura que es pot apropar molt del que passa aquests dies als tribunals (beneint la posició de la banca en l'impost de les hipoteques, o relativitzant el concepte terrorisme per a cantants de hip hop, per a CDR's o per a un franctirador que buscava on fer servir les armes per acabar amb elpresident del govern). El problema és que, tanta realitat acaba pesant massa a la situació dramàtica. I la peripècia injusta d'unes amants s'aproxima a un conte demagògic i generalista un punt folletinesc. és una llàstima. 

També la posició interpretativa hipesa. En comptes de defensar els personatges amb un realisme, s'ataca amb un to de farsa, exagerat, que diverteix, però que els vesteix d'un cartró pedra perillós. És una bona troballa (novament) l'espai escènic, que l'jha de fer molt fàcil per girar i que juga a la transparència, a la coreografia a dues bandes i que exigeix un moviment continu dels actors en un espai ben reduït. La paròdia arriba als extrems quan trasllada l'acció al gimnàs i revela els fils viciats del sistema. I com es pot moure a conveniència la resolució dels conflictes. La percepció de l'obra no dista gaire de la la visió que es pot tenir de a Justícia (que, tot i que legalment tots tenim els mateixos drets i deutes, n'hi ha que sempre en surten més ben parats) però, alhora, aquesta generalització tant bestia, li fa perdre el pols del matís, de poder aportar altres mirades a les que ja coneixem, de plantejar més preguntes sobre els errors del menys dolent dels sistemes polític i social. Quan es construeix una bastida dramatúrgica que vol denunciar el Poder, no es pot caure en els mateixos paranys dels que es veuen impunes de cap judici (mediàtic, o´litic o dles tribunals). En aquest sentit, és molt més ajustat el retrat de Jorge Yamam-Serrano a La revelació.