Broken Heart Story

Teatre

informació obra


Companyia:
La Peleona, Xucrut Teatre
Traducció:
Luisa Gutiérrez Ruiz
Ajudantia de direcció:
Eugenia Manzanares
Intèrprets:
Pepo Blasco, Vero Cendoya, Patrícia Mendoza, David Menéndez, Carmela Poch, Carla Torres
Escenografia:
Anna Tantull
Il·luminació:
Raimon Rius
Vestuari:
Mireia Farré Canela
Composició musical:
Cesc X Mor
Producció:
Cia. La Pelona
Direcció:
Montse Bonet
Sinopsi:

Broken Heart Story és una història que parla d'art i d'amor, una irònica exposició dual sobre les pressions que experimenta una artista femenina que intenta combinar el paper de dona independent i lliure amb la vida familiar i casolana molt més tradicional i socialment acceptada. Una obra que sobretot il·lustra i explica una experiència sobre la cerca de la felicitat i com el nostre passat i els valors que hem après influeixen en les decisions que prenem. Una artista hauria de crear art transcendent sobre grans temes –masculins-o lliurar-se al rol de dona que estima?

Els personatges principals són una escriptora (amb bigoti)  i el seu contrari complet, una vanitosa i exuberant dona àvida d'amor (la seva ànima). Ambdues dones, que no deixen de ser la mateixa, busquen sentir-se completes a la seva manera, des del seu particular punt de vista però també influenciades per les definicions i expectatives del món que les envolta. Ambdues són conscients que en la vida han de prendre decisions doloroses per aconseguir els seus objectius així i tot les preguntes i dubtes no desapareixen mai i sempre sorgeixen noves qüestions.

Crítica: Broken Heart Story

29/04/2017

Festa esbojarrada en una casa decrèpita de l'una família Monster

per Jordi Bordes

La dramaturga finlandesa Saara Turunen ha trencat tots els motllos. Perquè té un to molt més de Mediterrani que nòrdic, certament.  Amiga d'un teatre fragmentat, ja va trastocar esquemes a Puputyttö, la chica conejita, sota la direcció d'Alícia Gorina. L'obra qüestiona un fet ben íntim, la necessitat d'igualar el treball de les artistes amb els artistes. Per això, l'escriptora que té inspiració necessita posar-se un bigoti per fer-se respectar. El problema és que aquesta indumntària contraria a l'ànima, la seva font d'inspiració i arrenca una persecució impossible. I els pares, que voldrien que fos tot ben convencional són incapaços d¡enmtendre aquest litigi personal i social. Per força, aquesta situació patètica en una casa escrostonant-se, de paper pintat a les parets i un gust qüestionable amb els mobles, respira un aire de somni impossible, en què els gats poden fer malifetes i els cèrvols són animals seductors.

La producció es va estrenar a l’Àtrium la temporada passada, sense pràcticament recursos. Ara ha guanyat un metre d’escenari de boca i s’ha traslladat a la Villarroel. L’aire li ha anat molt bé. L’autora que, fins ara, havia jugat amb càmeres i sets a darrera d’escena, va haver de restringir-ho per raons pressupostàries. Li ha sentat molt bé. També. Tant, que ara, diu, està abandonant el recurs audiovisual en les seves noves produccions.

La valentia de la companyia La Peleona té premi (La podrida, L'efecte perfecte, Sota zero...). Ha saltat a la Villarroel i ha aconseguit aribar a un públic nou, que s'ha sorprès per la trama tant abstracta com absorbent. I quel tot i la rigorositat del moviment, hi ha un joc molt còmic. que recorda Charlot i alterna la comicitat més estripada amb les imatges més impactants. Sense que res soni gratuït, sense que res tanqui el seu significat 100%.  

Si ara Turunen pinta un bigoti a la seva protagonista (Carla Torres) abans els calia posar-se un pseudònim (com recorda el cas de Caterina Albert: Víctor Català, La  senyoreta de l'Escala). La discussió sobre l'equilibri entre la persona (ànima inclosa) i l'obra ressona amb comicitat però amb els seus necessaris punts de profunditat. el convencionalisme dels pares trasllada el to al teatre de l'absurd. Tot estira per la seva banda però, màgicament, la companyia d'actors dirigits per turunen aconsegueixen qaue es retrobin en aquesta escena surrealista. Que de dramaturga nòrdica, es pot percebre la frescor més que no pas la fredor (a direfència del Kristian Smeds, Imatges gelades, que Gorina va dirigir el 2012).