Broken Heart Story

Teatre

informació obra


Companyia:
La Peleona, Xucrut Teatre
Traducció:
Luisa Gutiérrez Ruiz
Ajudantia de direcció:
Eugenia Manzanares
Intèrprets:
Pepo Blasco, Vero Cendoya, Patrícia Mendoza, David Menéndez, Carmela Poch, Carla Torres
Escenografia:
Anna Tantull
Il·luminació:
Raimon Rius
Vestuari:
Mireia Farré Canela
Composició musical:
Cesc X Mor
Producció:
Cia. La Pelona
Direcció:
Montse Bonet
Sinopsi:

Broken Heart Story és una història que parla d'art i d'amor, una irònica exposició dual sobre les pressions que experimenta una artista femenina que intenta combinar el paper de dona independent i lliure amb la vida familiar i casolana molt més tradicional i socialment acceptada. Una obra que sobretot il·lustra i explica una experiència sobre la cerca de la felicitat i com el nostre passat i els valors que hem après influeixen en les decisions que prenem. Una artista hauria de crear art transcendent sobre grans temes –masculins-o lliurar-se al rol de dona que estima?

Els personatges principals són una escriptora (amb bigoti)  i el seu contrari complet, una vanitosa i exuberant dona àvida d'amor (la seva ànima). Ambdues dones, que no deixen de ser la mateixa, busquen sentir-se completes a la seva manera, des del seu particular punt de vista però també influenciades per les definicions i expectatives del món que les envolta. Ambdues són conscients que en la vida han de prendre decisions doloroses per aconseguir els seus objectius així i tot les preguntes i dubtes no desapareixen mai i sempre sorgeixen noves qüestions.

Crítica: Broken Heart Story

27/04/2017

Tot va millor amb bigoti

per Toni Polo

Una noia amb bigoti que escriu de coses serioses; una gata; una altra noia (bé, és la mateixa), ara sense bigoti i amb faldilla, cursi; un ant; un pare tancat en el seu món; un italià de la Costa Brava dels anys 80; una mare insolent i endollada a l’aspiradora; una cursa de Fórmula 1 que fan per la tele; un radiocassette (tornem als 80) espatllat com el cor... Tot plegat forma un quadre estrambòtic amb un argument surrealista. El missatge ens ajuda a fer-nos una idea del que estem veient: una crítica ferotge i irònica del masclisme que amara la societat (la nostra i la de  Finlàndia, presumpte mite de l'eduddcació avançada i de la igualtat, i pàtria de l’autora i directora, Saara Turunen).

No cal buscar un fil conductor narratiu. L’obra és concebuda com una sèrie d’episodis que plasmen aquesta situació bipolar en la qual estem immersos i que desdobla la noia en l’artista que se sent maltractada com a dona i, per tant, decideix posar-se un viril bigoti, per una banda, i, per l'altra, en la seva ànima (Alma, es diu), que viu entre cors, pintallavis i romantiqueries en busca de l’home ideal al qual servir com a fidel, enamorada i avorridíssima esposa.

Per moments costa saber què està passant a la casa. No és greu. No cal estar situats tota l’estona. Altres moments són senzillament genials: la conversa entre els dos personatges masculins, birra en mà, desvetllant els secrets de la posada en escena, trencant la distància amb l’espectador; les aparicions de l’ant; la bateria de preguntes amb què acaba l’obra...

Els sis intèrprets que donen vida als diversos personatges es mimetitzen amb la casa torta, espai sobri amb una petita taula, un sofà i una làmpada, tot envoltat per un exquisit i també vuitanter paper pintat. Detalls de clown, amb alguna cosa charlotesca (no només pel bigoti); mirades furtives; comentaris demolidors (potser inconsistents, precisament per això); coreografies delicioses per informals; aires de Rossy de Palma; somnis de Pretty Woman... Encara hi ha moltes noies que aspiren a ser el personatge de Julia Roberts.