Broken Heart Story

Teatre

informació obra


Companyia:
La Peleona, Xucrut Teatre
Traducció:
Luisa Gutiérrez Ruiz
Ajudantia de direcció:
Eugenia Manzanares
Intèrprets:
Pepo Blasco, Vero Cendoya, Patrícia Mendoza, David Menéndez, Carmela Poch, Carla Torres
Escenografia:
Anna Tantull
Il·luminació:
Raimon Rius
Vestuari:
Mireia Farré Canela
Composició musical:
Cesc X Mor
Producció:
Cia. La Pelona
Direcció:
Montse Bonet
Sinopsi:

Broken Heart Story és una història que parla d'art i d'amor, una irònica exposició dual sobre les pressions que experimenta una artista femenina que intenta combinar el paper de dona independent i lliure amb la vida familiar i casolana molt més tradicional i socialment acceptada. Una obra que sobretot il·lustra i explica una experiència sobre la cerca de la felicitat i com el nostre passat i els valors que hem après influeixen en les decisions que prenem. Una artista hauria de crear art transcendent sobre grans temes –masculins-o lliurar-se al rol de dona que estima?

Els personatges principals són una escriptora (amb bigoti)  i el seu contrari complet, una vanitosa i exuberant dona àvida d'amor (la seva ànima). Ambdues dones, que no deixen de ser la mateixa, busquen sentir-se completes a la seva manera, des del seu particular punt de vista però també influenciades per les definicions i expectatives del món que les envolta. Ambdues són conscients que en la vida han de prendre decisions doloroses per aconseguir els seus objectius així i tot les preguntes i dubtes no desapareixen mai i sempre sorgeixen noves qüestions.

Crítica: Broken Heart Story

05/06/2016

Turunen i La Peleona qüestionen rols i estereotips amb intel·ligència, originalitat, sorprenent sentit de l'humor i talent

per Ramon Oliver

Què pots fer, quan ets una escriptora molt seriosa – i molt bigotuda –  que vol ser presa molt seriosament parlant de temes seriosos ( preferiblement, de política i mort), però la teva  Ànima , es comporta com una puta? Bé: en realitat , l’Ànima no en té res de puta, si deixes de banda la seva incondicional admiració per la Julia Roberts de “Pretty Woman”. Però per a una escriptora tan seriosa, calçar talons alts, vestir de vermell  lluint cames amb minifaldilla, i fer un  us constant del pintallavis, ja equival a ser una mica puta. I si per a una escriptora seriosa hi ha quelcom pitjor que una puta d’aquesta mena, és una puta romàntica: la seva Ànima sense la qual , d’altra banda ( i aquesta, és sens dubte una molt seriosa paradoxa) no és res, no fa altra cosa que buscar per totes les cantonades l’home de la seva vida, el Richard Gere dels seus somnis que li proporcioni aquella mena d’amor que l’escriptora, menysprea sense embuts.

Què pots fer, doncs, quants ets alhora la puta i la ramoneta? Perdó: vull dir, quan vols ser allò que projecta de tu la imatge que creus que t’ubica en el lloc en el qual vols ser ubicada, però alhora, saps que voldries ser allò que et negues a tu mateixa? Què pots fer, quan per negar-te a seguir uns estereotips, acabes lluint bigoti per seguir-ne uns altres? Què pots fer ,quan el teu pare et dona el savi consell de no dependre ni refiar-te mai de cap home i ser sempre ben independent , però alhora te n’adones que el consell et pot portar a veure un “serial killer” darrera qualsevol home? Què pots fer, quan menysprees la rutina de la “felicitat” rutinària, però alhora l’enyores profundament?  Quan recordes amb silenciós fàstic i un punt d’atemorida rancunia el soroll de l’aspiradora d’una mare obsessionada per la neteja sublimadora, però alhora has de reconèixer que , ara mateix, t’aniria molt bé tenir al saló de casa teva un d’aquells sofàs de qualitat pels quals ella es desvivia ?

Totes aquestes preguntes i algunes més – entre l’amor i l’art, tu que triaries?; creus que l’art, canvia realment alguna cosa de la vida?- , les trobareu ficades a la  brillant, original, sovint decididament divertida  i sempre sorprenent obra que l’autora finesa Saara Turunen presenta a la Sala Atrium dirigida per ella mateixa, en una estupenda producció de la companya La Peleona que defensen de forma irresistible els sis integrants del repartiment. I, no: com us podeu imaginar, al llarg de la representació, de resposta clara a aquestes preguntes, no en trobareu cap. Precisament, aquesta és una de les qualitats d’un text que l’autora es va plantejar amb quelcom de retrat autobiogràfic. Entenguem-nos: Turunen, no va per la vida lluint bigoti, com sí fa la seva fràgil heroïna, aquesta escriptora plena de dubtes i necessitada de transmetre alhora sempre una aparent seguretat . Però el cas és que, com ella, un dia Turunen va sentir la necessitat de deixar d’imposar-se l’ordre de parlar d’allò que s’entén com a temes seriosos d’abast universal ( com ara, la política i la mort) , i posar-se a parlar d’ella mateixa, de les seves pròpies renuncies emocionals i del desig de no seguir cedint a elles, i de qüestionar fins i tot aquells rols i estereotips que teòricament , han sorgit per tal de qüestionar el rols i estereotips tradicionals que tan de mal han fet. I el resultat, ha estat aquesta intel·ligent obra servida per La Peleona amb recursos plens de talent. I, com l’escriptora bigotuda amb desitjos latents de romàntica frivolitat, i la seva Ànima suposadament frívola atacada també de dubtes transcendents , més seriosa del que ens pugui fer creure el molt humor que destil·la.