No és la primera vegada que la companyia La Peleona s’endinsa en l’univers teatral de la finlandesa Saara Turunen (1981), dramaturga i directora graduada a l’Acadèmia del Teatre de Hèlsinki i autora de diverses obres amb creixent presència internacional. L’any 2009 les actrius Carla Torres i Patrícia Mendoza van protagonitzar, sota la direcció d’Alícia Gorina, The little Jesus, en un d’aquells enyorats Assaigs Oberts del Teatre Lliure, i el 2010 van repetir a Puputyttö (la chica conejita), a la Sala Beckett, amb la mateixa directora. A Broken Heart Story és Saara Turunen qui agafa les regnes de la direcció. Aquesta obra de 2011, traduïda al castellà per Luisa Rodríguez Ruiz, es va estrenar fa un any a la Sala Atrium, i ara es pot veure a La Villarroel fins a l’1 de maig.
Ja a Puputytö (la chica conejita), Saara Turunen tractava la qüestió dels condicionants socials en la conformació de la identitat d’una dona. I si allà vèiem una noia que aspirava a ser valorada, estimada i desitjada, Broken Heart Story parteix del desdoblament, amb derives esquizoides, d’una dona escindida entre la ferma voluntat d’esdevenir escriptora —i de ser reconeguda com a tal— i el desig d’estimar un home —i de ser estimada per ell—. I així és com es planteja una mena de pacte mefistofèlic d’aquesta dona amb ella mateixa: a canvi de l’art, haurà de renunciar a la seva ànima.
L’actriu Carmela Poch, instituïda en corifeu provisional, enfila el pròleg de Broken Heart Story i ens situa en un teatre —diu— als afores de la ciutat. Explica que una casa s’ha esfondrat a l’altra banda del carrer. Aquesta casa, amb un interior volgudament desangelat —l’escenografia és d’Anna Tantull—, ve a ser la psique, força malmesa, del personatge que fa el seu autoretrat, una escriptora amb bigoti que mira la llunyania amb ulls vidriosos.
La primera part de l’obra és la història de l’escriptora, la dona amb bigoti interpretada per Carla Torres. Ella, amb veu dolça i el posat escarmentat —i tanmateix càndid— de qui ha vist esmicolar-se les seves il·lusions, ens retrotrau a un matí ventós de tardor en què va desaparèixer la seva ànima: “Mi Alma es una auténtica vanidosa. Viste minifalda. Usa barra de labios roja y un perfume dulzón. Y nunca sale a la calle sin tacones”. L’escriptora vol tractar temes transcendentals —capitalisme i mort—, mentre que Alma només pensa a arrissar-se els cabells. Admet, però, que sense la seva ànima no pot escriure, i comença a buscar-la per les botigues; no la troba però es compra un sofà que —promet l’eslògan publicitari— ha de permetre-li deixar enrere la desgràcia, la misèria i la lletjor. Els intèrprets assumeixen diferents rols i després escenifiquen una peça en què es fa palès que el destí de la dona postmoderna és quedar destruïda, tant si, desoint el consell patern, va darrere dels homes, com si rebutja els seus pretendents perquè vol ser independent i lliure.
Dins l’armari, l’escriptora hi trobarà la seva ànima, Alma, amb els cabells embullats i la màscara de pestanyes correguda. Aquesta l’ajudarà a escriure, però caldrà que expliqui la seva història, que constitueix la segona part de l’obra. Es remunta a la seva infantesa —“Aquí soy una niña. Vivimos en medio de casas unifamiliares y aplastadas botellas de kétchup”— per mostrar-nos com, a força de voler encaixar en un cert ideal de felicitat, ha acabat ben masegada. Alma té el cor trencat i l’actriu que la interpreta, Patrícia Mendoza, expressa molt bé aquest esquinçament a nivell gestual. Un venedor d’automòbils li ofereix fer un anunci de cotxes i li dóna una barra de pintallavis. Sona una música estrident, el fum emboira la platea i giren unes llums estroboscòpiques. Després la noia és un peix servit per sopar —apareix estesa sobre la taula— i llençat a les escombraries. “La canción de mi corazón es / una excavadora y pedruscos machacados / una pescadería / y bacalao congelado”, canta Alma.
A més d’integrar un cor contemporani que narra o acota les accions, ajuda a donar sentit als objectes i brinda nombrosos contrapunts humorístics —tant aviat balla com dicta consignes domèstiques—, els actors interpreten diversos papers. Pepo Blasco, amb la seva versatilitat habitual i una poderosa presència escènica, interpreta un pare lacònic, un assassí esquarterador, un lasciu venedor de cotxes i un inquietant taxidermista. Vero Cendoya, fent gal·la d’una gran vis còmica i un domini corporal exercitat en la dansa, interpreta, entre d’altres personatges, una mare obsessionada per la neteja que arriba a l’èxtasi passant l’aspiradora. I si els hieràtics pares de l’escriptora semblen lliscar com fantasmes o hologrames, Daisy, una gateta interpretada per Carmela Poch, salta entremaliada i veu Pretty Woman amb la seva mestressa; la mateixa actriu, amb encert i gràcia, fa de dependenta i de veïna fumadora i malparlada. Per la seva banda, David Menéndez assumeix amb solvència diversos personatges: muta d’amant italià a marit convencional, i de venedor de sofàs a ant dissecat que emet monosíl·labs.
El text té un vol poètic, però també i sobretot una dimensió paròdica i descordada, i la posada en escena, imaginativa i trencadora, molt ben coreografiada, aporta enginyoses solucions escèniques a allò que sembla irrepresentable. El vestuari de Mireia Farré Canela esdevé clau per a la caracterització i la identificació dels personatges. La música, composta per Cesc X Mor, acompanya l’acció i també la paraula. La il·luminació de Raimon Rius, amb els seus flaixos i pantalles de foscor, ens remet a les tècniques de muntatge cinematogràfic.
Hi ha ruptura de la quarta paret quan, en l’escena de la boda, es reparteix confeti entre el públic —“para hacerlo más interactivo”, diu amb desimboltura Vero Cendoya—. L’obra conté, a més, una anticipació de la recepció que ella mateixa pot generar. Hi ha una referència a un home del públic obligat per la seva dona a anar al teatre, i —novetat!— un incís deliberadament metateatral en què els actors Pepo Blasco i David Menéndez comenten, com si es trobessin en una pausa entre assajos, el que crítica i públic van dir d’aquest espectacle la temporada passada.
Broken Heart Story és una recreació lúdica i provocativa, volgudament pop i naïf, del conflicte interior d’una dona. L’escriptora se sent escindida, fins al punt que, en un moment donat, amb un crani de gat a les mans, ens etziba un hamletià “¿Ser objeto o sujeto?”. La seva peripècia, fantasiosa i estripada, se’ns relata amb un distanciament marcat per elements com la rapsòdia i la coralitat. Algunes composicions escèniques funcionen com a tableaux vivants: n’és paradigmàtica la Pietat que componen els personatges a l’entorn del cos inert de la gateta. D’altra banda, proliferen les imatges i els tòpics gastats, que cobren vida pròpia i són portats a una literalitat extrema. Pensem també en la que constitueix la gran metàfora escènica del muntatge: el cor trencat del títol és representat amb un radiocasset esventrat que Alma es posa a l’alçada del pit, i que, amb aquell grapat de cables blaus i vermells, sembla una bomba a punt d’explotar.
Crítica publicada a Núvol el 26 d'abril de 2017
