Othelo

informació obra



Intèrprets:
Justina Grande, Hernán Franco, Martín López, Jordi Andújar
Escenografia:
Jorge Pastorino
Il·luminació:
Jorge Pastorino
Vestuari:
Gabriel Chamé
Autor:
Pau Plana
Sinopsi:

“Siempre Shakespeare. Lo cómico es trágico y tan trágico que es cómico, o lo que somos capaces de hacer por odio y celos”. 

Cuatro actores, especialistas en el teatro físico, el clown y el burlesco, interpretan la famosa tragedia de William Shakespeare, Othelo

En una puesta totalmente despojada de realismo cotidiano, el juego físico y el verso blanco del maestro inglés se enfrenta y se complementa en un lenguaje lúdico, hilarante y absurdo. Respetando el texto de Othelo, su poesía, y tensión dramática, ahondo en las intenciones de los personajes a través del gag cómico, generando una ironía siniestra en la tragedia. Investigo, sin solemnidad, la relación entre lo trágico y lo cómico, como claves del teatro clásico y contemporáneo. 

Othelo es actual y me cuestiona sobre: el amor la lealtad, el racismo, la ambición, la violencia doméstica, envidia, celos, frialdad científica y o, creencia sanguínea. ¿Qué es para nosotros un negro, un mentiroso, y la venganza?. 

Othelo es un espejismo maléfico en el que acercándote no ves más que arena. O tu propia tragicomedia.

Gabriel Chamé Buendía

Crítica: Othelo

03/11/2015

Centrifugar Shakespeare

per Jordi Bordes

Eel més normal és que si algú s'atreveix a agafar un drama de Shakespeare i posar-lo en un programa equivocat de rentadora en sortirà descolorit, desmanegat i desconegut. Certament, la proposta, en clau de clown (i unes quantes eines més) d'aquest Othelo gira el drama com un mitjó però té la suficient intel·ligència per mantenir els moments més dramàtics sense ombra d'irreverència; la follia és un altre ingredient desproporcionat, que no escarneix l'escena amb un riure fàcil. Certament, fins que no ha passat un quart d'hora, no es pot comprovar que la desinhibició d'aquests actors té molta fusteria i un cert respecte (des de la conya al Shakespeare del quadre). Qui vulgui trobar el vers i les màximes de Shakespeare les trobarà. Qui vulgui comprovar les costures de la trama, les trobarà sense dificultat (evidentment, retallat però sense que hi falti cap escena, i amb un to que desarma). Othel·lo no és el protagoista; més aviat és l'ànima enganyada per un pèrfid i venjatiu Iago. I aquesta maldat l'explota sense compassió, traient la llengua i fent beure del verí del dubte. Un repartiment tant ajustat, evidentment obliga a desdoblar-se personatges. I aquest és un mèrit que demostra l'habilitat interpretativa dels actors i la intel·ligència dramatúrgica del director i dramaturg. I sí, tot i l'excés continu de l'obra, no cansa perquè s'aborda des de quadres i recursos diferents. Res, espectacular; tot senzill, com un joc, com un taller que explora fins a l'esgotament una mirada a públic, o un recurs més del quadre que ara fa de columna, castell, tamboret, taula torta o estrambòtica roba interior. Els clowns trastoquen tota lògica. Però al Shakespeare el deixen prou recomposat, perquè sí, al final (com resa el subtítol) "acaba mal", però havent sorprès i divertit la concurrència.

Trivial