Othelo

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Justina Grande, Hernán Franco, Martín López, Jordi Andújar
Escenografia:
Jorge Pastorino
Il·luminació:
Jorge Pastorino
Vestuari:
Gabriel Chamé
Autoria:
Pau Plana
Sinopsi:

“Siempre Shakespeare. Lo cómico es trágico y tan trágico que es cómico, o lo que somos capaces de hacer por odio y celos”. 

Cuatro actores, especialistas en el teatro físico, el clown y el burlesco, interpretan la famosa tragedia de William Shakespeare, Othelo. 

En una puesta totalmente despojada de realismo cotidiano, el juego físico y el verso blanco del maestro inglés se enfrenta y se complementa en un lenguaje lúdico, hilarante y absurdo. Respetando el texto de Othelo, su poesía, y tensión dramática, ahondo en las intenciones de los personajes a través del gag cómico, generando una ironía siniestra en la tragedia. Investigo, sin solemnidad, la relación entre lo trágico y lo cómico, como claves del teatro clásico y contemporáneo. 

Othelo es actual y me cuestiona sobre: el amor la lealtad, el racismo, la ambición, la violencia doméstica, envidia, celos, frialdad científica y o, creencia sanguínea. ¿Qué es para nosotros un negro, un mentiroso, y la venganza?. 

Othelo es un espejismo maléfico en el que acercándote no ves más que arena. O tu propia tragicomedia.

Gabriel Chamé Buendía

Crítica: Othelo

13/10/2016

William, ja veus com t'enenem, encara. Tu també riuries molt i repetiries!

per Teresa Bruna

Queden pocs dies per anar a veure aquest tan peculiar com autèntic Othelo que signa Gabriel Chamé Buendia i que interpreten magistralment Matias Bassi, Elvira Gómez, Gabriel Beck i Martín López. Aquesta companyia -Buendia Theatre- formada per quatre especialistes del gènere clown, ja van portar l’espectacle ara farà un any a la mateixa Villarroel, en horari de nit, i ja van convèncer. El dia que hi vaig anar n'hi havia tres –només parlo dels coneguts meus- que repetien. No em va estranyar. és un espectacle dels que no et cansaries mai de veure. I no només per trobar-hi coses noves, que també. Per assaborir-lo, per desconnectar i per delectar-nos, que bona falta ens fa a tots en els temps que corren. A més, a aquest primer Othelo clown de la història no te l'acabes. El ritme és trepidant, els gags se succeeixen un darrere l’altre sense gairebé temps de pair l’anterior... La frase més clara que se m’acut per descriure’l és: Sincerament, mai havia vist res igual, mai! 

La història que proposen és tan poc realista comparada amb el teatre convencional, però tant realista comparada amb la vida, que sembla que neixi cada dia al  teatre.  Tenim quatre actors interpretant un garbuix de personatges, canviant-se davant del públic o darrere el teló, però queixant-se de que [“no tinc ni temps de canviar de personatge!”] I un incessant mosaic  d’escenes, que tenen el mèrit de no perdre Shakespeare de vista. Els actors surten del personatge, parlen amb el públic i tornen a entrar amb tota naturalitat, com si tots forméssim part de l’equip d’assaig.

Però tot això no passaria si els actors no  fossin esplèndids i la direcció magistral. L'obra es mou a la mateixa època que va plantejar Shakespeare, encara que l'estètica és actual i la manera de parlar, també. Això li dóna un toc encara més absurd. Tot i que la companyia avisa que l’Othelo acaba malament, prometo que no us farà plorar. És una obra popular, lleugera i blanca, que s'ha creat col·lectivament, posant-hi cadascú el seu gra de sorra, però amb el màxim respecte per a Shakespeare. L'Othelo hi és i qui vol, el troba, encara que el protagonisme se l’emporta el Yago, un dolent on n’hi hagi!

Però si que acaba malament, perquè diumenge 16 d’octubre ja marxen. Jo proposo –de debò, eh! –una recollida de firmes perquè tornin. No em casaria de veure’ls. Demà encara hi tornaré, a veure quants me’n trobo que repeteixen!





Trivial