Un altre Shakespeare “diferent”? Doncs sí i
no. Sí, perquè, efectivament, és diferent. I no, perquè no és un “altre”; és el
Shakespeare –i l’Othelo– de Gabriel
Chamé i la seva magnífica companyia argentina.
Estrenat al febrer de 2012 a Buenos Aires, des
d’aleshores no ha deixat de rodar ni de recollir aplaudiments i bones crítiques.
Tres anys després, va aterrar al Festival d’Almagro i el 2014 es presentava –i
enlluernava– a la Villarroel, on han tornat fins fa ben poc. Mentrestant han
anat fent territori, omplint platees i «aprenent coses» –diu Martín López en un català endolcit per la musicalitat de la seva
parla argentina. I és que, a més d’un actor excepcionalment camaleònic capaç de
donar vida a tres personatges alhora, és un home curiós que s’interessa per tot
i per tothom. A Martín, que va ser present en aquest muntatge des del moment de
la concepció, l’acompanyen tres cracks més: Matías Bassi (Othelo), que hi és
des que la criatura encara era molt petita, Gabriel Beck (Iago) i Elvira Gómez
(Desdèmona, Bianca i Brabant), que s’hi van incorporar posteriorment. Cap
problema, perquè, a l’escenari, el grup mostra una unió sense fissura; una
complicitat absoluta i la sincronització que donen el rodatge i la bona entesa.
Temes malauradament tan antics com actuals –el
racisme, el masclisme, la violència de gènere, feminicidis, l’enveja, la gelosia–
es mostren a l’escenari en un aiguabarreig de diferents llenguatges escènics (clown, mim, teatre físic...) que els
quatre intèrprets dominen amb mestria; una mica de roba, uns quants objectes de
basar i una deu inesgotable d’imaginació configuren un muntatge singular,
divertit i agraït que fa les delícies dels espectadors. Tot i que en algunes
escenes és impossible silenciar la riallada, el somriure li escau millor. També
hi són presents la sorpresa –no saps mai amb quina et sortiran– i,
paradoxalment, el punt just de tragèdia perquè la imbricació perfecte entre
gèneres que en principi haurien de ser antagònics assoleixi un equilibri perfecte
que aflora en el moment precís, fent riure sense riure’s de res ni de ningú
–perquè Shakespeare no ho permet ni ells tampoc no ho volen– i provocant quan
el moment ho requereix el silenci més tallant –l’homicidi de Desdèmona– o fins
i tot una mica incòmode, com el d’aquelles escenes en què, a través de l’ús de
la càmera de vídeo, descobrim les intencions més fosques i amagades dels
personatges.
Chabré, director i creador de l’espectacle, mostra el
seu respecte més absolut a l’obra original, però deixant-hi una escletxa per on
s’hi puguin escolar una certa improvisació o les ocurrències i aportacions que
sorgeixen durant el procés de creació: jocs de paraules, petites falques
adaptades al públic i a l’indret on actuen... Ironia, humor, denúncia i un punt
de surrealisme que auguren, doncs, una llarga vida al seu
Othelo
