Othelo

informació obra



Intèrprets:
Justina Grande, Hernán Franco, Martín López, Jordi Andújar
Escenografia:
Jorge Pastorino
Il·luminació:
Jorge Pastorino
Vestuari:
Gabriel Chamé
Autor:
Pau Plana
Sinopsi:

“Siempre Shakespeare. Lo cómico es trágico y tan trágico que es cómico, o lo que somos capaces de hacer por odio y celos”. 

Cuatro actores, especialistas en el teatro físico, el clown y el burlesco, interpretan la famosa tragedia de William Shakespeare, Othelo

En una puesta totalmente despojada de realismo cotidiano, el juego físico y el verso blanco del maestro inglés se enfrenta y se complementa en un lenguaje lúdico, hilarante y absurdo. Respetando el texto de Othelo, su poesía, y tensión dramática, ahondo en las intenciones de los personajes a través del gag cómico, generando una ironía siniestra en la tragedia. Investigo, sin solemnidad, la relación entre lo trágico y lo cómico, como claves del teatro clásico y contemporáneo. 

Othelo es actual y me cuestiona sobre: el amor la lealtad, el racismo, la ambición, la violencia doméstica, envidia, celos, frialdad científica y o, creencia sanguínea. ¿Qué es para nosotros un negro, un mentiroso, y la venganza?. 

Othelo es un espejismo maléfico en el que acercándote no ves más que arena. O tu propia tragicomedia.

Gabriel Chamé Buendía

Crítica: Othelo

23/05/2018

Fusió intel·ligent i ben travada

per Núria Sàbat

Un altre Shakespeare “diferent”? Doncs sí i no. Sí, perquè, efectivament, és diferent. I no, perquè no és un “altre”; és el Shakespeare –i l’Othelo– de Gabriel Chamé i la seva magnífica companyia argentina.

Estrenat al febrer de 2012 a Buenos Aires, des d’aleshores no ha deixat de rodar ni de recollir aplaudiments i bones crítiques. Tres anys després, va aterrar al Festival d’Almagro i el 2014 es presentava –i enlluernava– a la Villarroel, on han tornat fins fa ben poc. Mentrestant han anat fent territori, omplint platees i «aprenent coses» –diu Martín López en un català endolcit per la musicalitat de la seva parla argentina. I és que, a més d’un actor excepcionalment camaleònic capaç de donar vida a tres personatges alhora, és un home curiós que s’interessa per tot i per tothom. A Martín, que va ser present en aquest muntatge des del moment de la concepció, l’acompanyen tres cracks més: Matías Bassi (Othelo), que hi és des que la criatura encara era molt petita, Gabriel Beck (Iago) i Elvira Gómez (Desdèmona, Bianca i Brabant), que s’hi van incorporar posteriorment. Cap problema, perquè, a l’escenari, el grup mostra una unió sense fissura; una complicitat absoluta i la sincronització que donen el rodatge i la bona entesa.

Temes malauradament tan antics com actuals –el racisme, el masclisme, la violència de gènere, feminicidis, l’enveja, la gelosia– es mostren a l’escenari en un aiguabarreig de diferents llenguatges escènics (clown, mim, teatre físic...) que els quatre intèrprets dominen amb mestria; una mica de roba, uns quants objectes de basar i una deu inesgotable d’imaginació configuren un muntatge singular, divertit i agraït que fa les delícies dels espectadors. Tot i que en algunes escenes és impossible silenciar la riallada, el somriure li escau millor. També hi són presents la sorpresa –no saps mai amb quina et sortiran– i, paradoxalment, el punt just de tragèdia perquè la imbricació perfecte entre gèneres que en principi haurien de ser antagònics assoleixi un equilibri perfecte que aflora en el moment precís, fent riure sense riure’s de res ni de ningú –perquè Shakespeare no ho permet ni ells tampoc no ho volen– i provocant quan el moment ho requereix el silenci més tallant –l’homicidi de Desdèmona– o fins i tot una mica incòmode, com el d’aquelles escenes en què, a través de l’ús de la càmera de vídeo, descobrim les intencions més fosques i amagades dels personatges.

Chabré, director i creador de l’espectacle, mostra el seu respecte més absolut a l’obra original, però deixant-hi una escletxa per on s’hi puguin escolar una certa improvisació o les ocurrències i aportacions que sorgeixen durant el procés de creació: jocs de paraules, petites falques adaptades al públic i a l’indret on actuen... Ironia, humor, denúncia i un punt de surrealisme que auguren, doncs, una llarga vida al seu Othelo

Trivial