Othelo

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Justina Grande, Hernán Franco, Martín López, Jordi Andújar
Escenografia:
Jorge Pastorino
Il·luminació:
Jorge Pastorino
Vestuari:
Gabriel Chamé
Autoria:
Pau Plana
Sinopsi:

“Siempre Shakespeare. Lo cómico es trágico y tan trágico que es cómico, o lo que somos capaces de hacer por odio y celos”. 

Cuatro actores, especialistas en el teatro físico, el clown y el burlesco, interpretan la famosa tragedia de William Shakespeare, Othelo. 

En una puesta totalmente despojada de realismo cotidiano, el juego físico y el verso blanco del maestro inglés se enfrenta y se complementa en un lenguaje lúdico, hilarante y absurdo. Respetando el texto de Othelo, su poesía, y tensión dramática, ahondo en las intenciones de los personajes a través del gag cómico, generando una ironía siniestra en la tragedia. Investigo, sin solemnidad, la relación entre lo trágico y lo cómico, como claves del teatro clásico y contemporáneo. 

Othelo es actual y me cuestiona sobre: el amor la lealtad, el racismo, la ambición, la violencia doméstica, envidia, celos, frialdad científica y o, creencia sanguínea. ¿Qué es para nosotros un negro, un mentiroso, y la venganza?. 

Othelo es un espejismo maléfico en el que acercándote no ves más que arena. O tu propia tragicomedia.

Gabriel Chamé Buendía

Crítica: Othelo

27/09/2016

Serpentines d'esprai i espases dels xinos

per Andreu Sotorra

Ja ho diuen: «Tot va bé, si acaba bé», una expressió popular que, per cert, coincideix amb el títol d'una altra obra de Shakespeare. En aquest cas, però els argentins de Buendia Theatre avisen sobre el seu «Othelo»: «Acaba malament!», diuen. I encara fan un altre avís per a espectadors amb prejudicis: «Això no és clown!»

D'acord, doncs, no és clown, com vostès diguin. Però tal com Gabriel Chamé Buendia —clown de professió que ocupa les funcions Off de La Villarroel amb el seu espectacle «Llegué para irme»— tracta l'adaptació i la direcció d'«Othelo: el moro de Venècia» queda clar que l'advertiment que fan sembla que vagi dirigit més aviat al retrat de Shakespeare, que presideix la funció, que no pas als espectadors.

Des del primer moment, i fins a una hora i tres quarts de representació, Gabriel Chamé Buendia no se salta gairebé gens el que seria el fil argumental original de l'obra de Shakespeare. Per tant, malgrat l'esbojarrament i l'humor que caracteritzen totes les escenes del muntatge, l'adaptació encara fa més neta, clara i intel·ligible la feina bruta de Iago, la trampa que li munta al moro Otel·lo i el remolí de gelosia que acaba desencadenant la tragèdia amb Desdèmona.

Els quatre únics intèrprets —els doblets amb més personatges són freqüents i imprescindibles!— hi suen la cansalada. Tant, que un d'ells —el que més papers té— juga amb el teatre dins el teatre i busca la complicitat i la compassió dels altres intèrprets i dels espectadors: «Aquest ja és el quart personatge que faig!», «Me'n vull anar a l'hotel!». (...)

Trivial