Everyness

Dansa

informació obra


Companyia:
Wang Ramírez, Los Galindos
Intèrprets:
Christine Joy Alpuerto Ritter, Salomon Baneck-Asaro, Alexis Fernandez Ferrera, Thierno Thioune, Honji Wang, Bina Rieck
Composició musical:
Schallbauer
Il·luminació:
Cyril Mulon
Dramatúrgia:
Roberto Fratini
Escenografia:
Constance Guisset
Sinopsi:

La nova creació de la companyia formada por Honji Wang i Sebastien Ramirez, Everyness, parla de les relacions entre els enamorats i els que voldrien estar-ho amb canvis de parella i altres ensurts emocionals. A cada escena, els cinc personatges expressen les seves diferències d’energia, d’estil i de morfologia. Els creadors s’inspiren en la vida quotidiana, el conflicte i l’atracció en una bella combinació d’energia i tendresa. Un sisè personatge és l’esfera blanca obra de l’artista plàstica Constance Guisset, que experimenta transformacions segons les emocions que tenen lloc a l’escenari.


Crítica: Everyness

05/04/2017

Nitidesa plàstica i interpretativa

per Montse Otzet

Honji Wang i Sébastien Ramirez no són d’aquells coreògrafs que treballen una coreografia a partir d’una música que els hi arriba com font d’inspiració, sinó que l’elaboren a partir d’un intens treball en grup que desenvolupen estretament amb els seus col·laboradors. I això és molt evident a Everyness doncs els elements escenogràfics, la il·luminació, la música i la interpretació caminen plegats cap a obtenir una obra nítida i ben conjugada, malgrat que, en el seu conjunt, la plàstica  predomina per sobre de la dramatúrgia, és a dir, de la transmissió d’emocions que viuen uns personatges enamorats o dels que voldrien estar-ho.

Si bé el hip hop està present en la coreografia, hi és de forma molt mesurada, doncs el llenguatge que utilitzen Wang i Ramirez neix d’una evolució de formes gestuals que els creadors i els cinc intèrprets, entre els quals destaca una carismàtica Wang, han anat trobant de forma orgànica, lluny de tècniques de dansa establertes.  

Des de l’inici, Everyness atrau per la seva plàstica minimalista, per un món despullat d’ornaments barrocs. En la creació d’aquest espai, que assumeix plàcides i inquietants textures ambientals, hi té molt a veure una immensa bola blanca que s’infla i es desinfla depenent dels estats d’ànims dels humans. Una bola blanca que puja i baixa i es mou semblant a com ho fa una medusa. En la peça també destaca la música original de Schallbauer que modula intensitats, i el treball que ha fet Cyril Mulon en referència a l’exquisit disseny d’il·luminació que desplega un màgic món d’ombres i llums per tal d’embolcallar cossos i marcar camins cap on anar.