Dins el cicle que la Fundació Espai Brossa – Centre de les Arts Lliures dedica a La veu de Joan Casas ‒homenatge a la seva tasca com a autor teatral i, sobretot, com a traductor‒, es pot veure, fins al 13 de març, Fedra. Oratori profà per a una actriu i dues cantants líriques, adaptació escènica d'un poema de Iannis Ritsos a càrrec de la Compagnie du Sarment i la Companyia MesèMes.
Joan Casas i Fuster, un dels traductors més prolífics de casa nostra, porta molts anys dedicat a vessar al català l'obra del poeta grec Iannis Ritsos (1909-1990), i en particular els disset monòlegs lírico-dramàtics del recull titulat Quarta dimensió (Τέταρτη διάσταση, 1956-1975). La Fundació Joan Brossa programa el més tardà d'aquests poemes escènics, Fedra, al costat d'una Persèfone que ja vam poder veure a la sala Dau al Sec. Totes dues traduccions són un prodigi de ritme i musicalitat.
A Fedra, el poeta de la grecitat dona la paraula a la madrastra incestuosa, el monstrum d'Eurípides i de Sèneca tan sovint revisitat per la tradició europea. La peça de Ritsos, com la majoria de monòlegs de Quarta dimensió, s'emmarca entre dues didascàlies o notes en prosa que situen l'acció i els personatges. En la posada en escena que ens ocupa, s'ha omès l'acotació inicial que precedia la polimetria irregular i sense rima del poema i situava el lector en el trànsit d'una tarda de primavera vers la nit. En comptes d'això, s'obren pas uns udols lírics amb quelcom de sobrenatural, cant de sirenes que casa bé amb el destí imposat pels déus com una injusta i invencible llei de la natura.
Rere una estructura de doble paravent recoberta de tul, amb un semicercle igualment translúcid al mig ‒l'escenografia és d'Ernest Altés‒, apareixen i desapareixen les figures de Montse Solà Pijuan i Adriana Aranda, que aporten la lírica vocal de l'espectacle i esdevenen, també, fugisseres presències escèniques: tant poden assumir el rol de deesses en pugna ‒Àrtemis i Afrodita‒ com de parques o d'ombres paoroses. Les seves veus distorsionen o redimensionen les paraules sil·labejades i creen una atmosfera ominosa. La composició electroacústica de Juan Jurado ens porta una percussió arcaica i l'aletejar d'una passió insana, enviada com un flagell per una dea venjativa. L'espai sonor, tot i situar-se lluny del realisme, trasllada el tric-trac dels telers i el soroll de peülles que repiquen a fora. Fedra és interpretada per Neus Vila Pons, que, vestida d'un blau egeu, vessarà el seu plany sobre un interlocutor que no veiem ‒un Hipòlit mai esmentat pel seu nom‒ i, en última instància, sobre l'espectador. La peripècia queda esvaïda i s'imposa un desig no correspost que actoralment podria traspuar molt més páthos i potència tràgica, però que opta per la contenció com a forma. El personatge se'ns mostra inscrit en un temps històric indefinit ‒l'antiguitat clàssica coexisteix amb elements de la Grècia contemporània‒ i en un encreuament de sistemes mítics i religiosos contraposats ‒el crucifix es mulla en el vi o la sang, “porpra secreta”, “roig encès per a algun cerimonial pagà”‒.
Fedra passa de lloar cristal·linament el cos estimat del jove caçador ‒n'evoca la pell i els rínxols tacats de pols; imagina la inclinació del seu coll en beure aigua a la font‒ a expressar un erotisme cisellat a partir d'imatges fosques i inquietants ‒un cavall salvatge i blanquíssim de tres potes; els caps tallats de l'hidra de Lerna sobre una safata d'argent‒, que se succeeixen en una mena d'estat d'excepció de la ment i s'acompanyen, en la posada en escena, amb sons de cristall o de campanes, dringadissa d'una consciència fràgil. Les dues deesses de negre rigorós constaten com “La imprecisió sempre / és testimoni d'una cosa fonda i precisa”, un desig sacrificat. I és aquí, en el punt més alt del somni i de la voluntat, on es congrien imatges de mort i separació, premonitòries o consumades en el constant esdevenir-se ‒actualitzat per la paraula‒ d'uns fets intemporals. Fedra revela el seu dolor i s'apuntala en la venjança i l'autodestrucció, contra la “glaçada santedat” d'Hipòlit. “La nit s'escampa com un suïcidi general” i l'heroïna es dirigeix cap al destí que les dees han ordit per a ella.
Article publicat a Núvol el 2 de març de 2022
