El camí que proposa aquesta versió trepitja les pedres anguloses de l’amor no correspost i incestuós amb el fillastre de la protagonista. Però ho fa des d’una contenció i amb unes veus captivadores que ressonen a transcendència. La quietud i la penombra donen la força a la paraula de Iannis Ritsos, que dringa, preciós i dolorós, alhora. Probablement, seria recomanable una aproximació (al programa de mà o com a pròleg) perquè el públic menys habituat a la mitologia grega sàpiga quin és el patiment de la protagonista. Sense aquesta informació, es comprova que hi ha un dolor i una incomprensió cap a l’altre (que pot confondre’ns en un mirall, com si parlés amb ella mateixa). Tot és suggerit i, com a El palmeral, sembla un crit i un suïcidi que vingui ressonant des de fa segles, mai acabat de correspondre.
El Centre de les Arts Lliures ha inclòs aquest projecte en el cicle sobre La veu de Joan Casas. En què també hi apareix una dolorosa Dolça Sodoma meva, altra vegada adreçada a un plantejament conceptual molt despullat, sense excesos. Amb la paraula per sobre de l’acció. En la Fedra d’ara, hi emergeixen unes veus líriques (Montse Solà Pijuan i Adriana Aranda) que aporten una atmosfera més que encarnar personatges. Les seves veus, sense necessitat de fer-se entendre, evoquen una mena de laberint en el que el record, que la Fedra prova d’escapolir-se i respirar nítid cap al públic. Les ombres apareixen i desapareixen darrere del tul, com si la narració, la vida, només es pogués donar al prosceni de la sala. Però la boira espessa anirà dominant l’espai, Fedra, en quedarà atrapada per la seva confessió i preferirà deixar una vida que, des del principi, li havia estat condicionada. La seva decisió última serà, en realitat, la segona (després d’haver-se insinuat al seu fillastre).
És honest i coherent amb una proposta molt intimista i que fuig de crits i de grans gesticulacions, com en la proposta que va defensar Lolita Flores, ara fa uns anys. Neus Vila Pons porta el dolor cap endins. És un cant desesperat d’una dona que l’única decisió pròpia que pren, resulta que li és prohibida. La lectura de les protagonistes en la mitologia grega té altres revisions, com ara l’Amazones dels Sr Serrano o , sobretot, l’Hey, hermana que gira com un mitjó l’androcentrisme de la història.
