Dolça Sodoma meva

Teatre

informació obra


Direcció:
Sergi Marí, Montse González Parera, Meritxell Morera
Intèrprets:
Enka Alonso
Vestuari:
Sergi Marí
Escenografia:
Sergi Marí, Montse González Parera
So:
Sergi Marí, Montse González Parera
Il·luminació:
Sergi Marí, Montse González Parera
Companyia:
Companyia La Trup, La Guilla Teatre
Sinopsi:

Sal… temps… i aigua.
Una estàtua de sal, després de molt de temps, torna a la vida. És l’única supervivent de Sodoma. Ella recorda i ens relata com van ser els últims dies de la seva dolça ciutat perduda i destruïda. I el seu testimoni tot ho capgirarà.

Crítica: Dolça Sodoma meva

03/11/2016

Sinuosa maledicció de la carn

per Jordi Bordes

Laurent Gaudé planteja una lectura alternativa a la lectura de l'Antic Testament de com es va produir la seva fi. Sodoma i Gomorra eren dos espais de carn i plaers, tant contradictoris com humans. I es vivia el cos sense els prejudicis de l'Església; eren nua celebració una manera de compartir i gaudir en comunitat, amb la vegetació frondosa, el vi generós i la sensació de festa absoluta. Aquesta posada en escena parteix del mínim per expressar el màxim i, per això, l'¡actriu, només guardinada mb una mena de  malla que la converteix en escultura o en vestuari primitiu, pot narrar des de les seves entranyes, la desaparició del seu paradís i la determinació per afeblir els creients amb l'arma que més els fa témer: el propi cos. La venjança no serà de sang com clamava L'orfe del clan dels Zhao, si no d'ànima, furgant molt més endins, fent tremolar els pilars de la Fè.

Enka Alonso ha fet un pas endavant molt valent i se'n surt amb nota. Perquè a la radicalitat de la proposta hi reacciona sense vacilacions, conscient que el seu cos pot violentar l'espectador més passiu. si va ser una serventa tremolosa a Lucrècia (La Seca, 2014) i va repetir el paper de jove ingènua a La gavina dirigida per Boris Rotenstein, ara és una dona madura que respira amb dificultat, convertida en escutlura de sal. La pluja l'allibera i tonifica la seva memòria i també el seu cervell per maquinar una venjança útil. L'auster disseny de llum és un altre dels encerts d'¡una obra pensada per a narrar el conte però des d'una posició gens neutra, sempre procurant persuadir l'espectador, per molt dolorós que sigui el passatge que es narra. Tot i que l'escena final es mostra massa evident l'estratègia de l'estàtua de sal reviscuda, la peça manté un to de  gran intensitat i moltíssima insinuació que atrapa l'espectador.