Albert Tola, com a autor, opta per espais de penombra. Ja ho va fer en aquell Los niños oscuros de Morelia. Ara repeteix amb una peça, cosida a partir de monòlegs, narrats en un desert. En realitat, els ubica en un descampat convertit en abocador. En aquell espai, ara oblidat hi va haver (segons la ficció d'El palmeral) el llindar de la ciutat. On s'hi amuntegaven teatres, burdells i la vida que la moral islàmica del segle XV preferia no veure. Tola (traductor també de l'alemany i el francès) situa el personatge d'Abu Hassan, funcionari, que no s'atreveix a definir-se com a poeta ni historiador tot i que ho practica amb la seva dona durant una llarga època, amb fruïció, i s'atreveix a difondre-ho a través d'un deixeble que, involuntàriament, durà la desgràcia a la família.
La llum mediterrània, que esclata enmig d'un desert, es converteix en la boca del llop a la nit i permet gaudir del que la vida social prohibia. I d'aquesta prohibició sorgeix el pinyol de l'obra, que es va descobrint fragmentàriament, a partir dels testimonis i argumentacions d'aquells espectres. Tola hi descriu una relació d'amor prohibida, unes traïcions egoistes i una mena de retrobament còsmic. El director Rodrigo García Olza ha optat per ubicar-ho a l'actualitat (per això aquella història rescatada 600 anys després porta a imaginar-s'ho com unes ànimes que segueixen deambulant amb la seva tragèdia personal, com també faria El lloc d'Íntims produccions. De fet, en la seva tragèdia també s'hi pot llegir aquell Ay, Carmela de Sanchis Sinisterra.
L'obra s'apuntala amb uns personatges de profunditat, de dolor i d'una certa culpa (interpretats per Alícia González Laà, Ruben Ametllé). Són els dos personatges erudits i que pateixen més aquest final injust i inútil. Per la seva banda, l'altra parella (Anna Casas i David Anguera) responen a un caràcter més espontani, que arriba a provocar el somriure per la ingenuïtat d'ella. I que proporcionen un cavi de ritme molt necessari per a la agror anterior. També el germà de la noia i deixeble d'Abu Hassan es troba desarmat, sense entendre què ha passat. Com un Judes que esperava una revolució a favor dels jueus: Va intentar frenar-ho però no va trobar la resposta adequada.
L'escena final, amb el diàleg entre els dos condemnats ensenya molt bé la sensació d'amor d'un i el de la culpa de l'altre. Però, Tola els redimeix en un epíleg en què sembla que Cel i Infern creuïn un pont per on veure's i somriure's a través d'una mena d'àngel (Helena Fortuny). Potser, només potser, aquell instant seria el que desfessin aquell malson d'espectres. Però les altres ànimes, les "enganyades", les que van quedar soles i qüestionades segueixen vagant per aquell desert d'ànimes , de plors i d'incomprensió. Potser com aquelles persones del quadre de Yes, potser de Marguerite Duras que Tola va traduir per a una creació d'A3 (en què Tola tradueix, Andrea Segura i Alícia González Laà interpreta) també al Teatre Akadèmia.
El repartiment és pràcticament tot català, tot i que l'obra s'interpreti en castellà i, sobretot, que presenti personatges de la societat andalusí (en la que hi dominaven els musulmans en el Poder, com podrien ser els funcionaris) amb mussàrabs i jueus. I aquesta decisió artística té una qüestionable defensa davant la demanda de normalitzar la diversitat a l'escena. Certament, el treball de tots els intèrprets és profunda i defensen molt bé els personatges, des d'una contenció, com qui ha explicat una història 1001 nits, com una condemna que han assumit amb estoïcisme. Però aquesta era una oportunitat inequívoca per a incloure un repartiment d'ascendència àrab com va fer Nosaltres (a nosotros nos daba igual), per a alguns, insuficientment encara a Carrer Robadors, per citar dos exemples.
