¡Ay, Carmela!

informació obra



Intèrprets:
Savina Figueras, Frank Capdet, Arnau Comas
Escenografia:
Victor AlGo
Il·luminació:
Victor AlGo
Vestuari:
Victor AlGo
Coreografia:
Bealia Guerra
Caracterització:
Núria Llunell
Ajudant de direcció:
Helena Font
Companyia:
Gataro
Dramatúrgia:
Roger Torns
Sinopsi:

Carmela i Paulino són dos artistes que recorren España en una tartana. Són dos perdedors a una guerra on tots perden. En mig d’aquesta contesa, ells continuen treballant, continuen recorrent els pobles de l’Espanya republicana. Una nit creuen la frontera per error i són capturats. Inesperadament es troben entre les tropes nacionals que acaben d‘ocupar el poble de Belchite. Un cop allà, els militars feixistes descobriran aviat la seva professió i els hi encomanaran una missió humiliant i vil, es veuran obligats a improvisar una funció teatral, en honor de les tropes vencedores i que acabarà en tragèdia.

Crítica: ¡Ay, Carmela!

15/10/2015

Excel·lent interpretació del clàssic de Sanchis Sinisterra

per Jordi Bordes

Què cal dir d'aquesta reposició d'"Ay, Carmela!"? Doncs que és una peça que no li passen els anys. Que la interpretació de Savina Figueras és fresca, sorprenent i d'una tendra ingenuïtat que trasbalsa. I Frank Capdet sap estirar bé les seves dots d'excèntric per bastir un personatge antiheroi que voldria ser el director de la festa i acaba sent, en realitat, un perdedor. L'obra té un punt de controvèrsia perquè toca el dit a la llaga sobre la impunitat de les execucions franquistes. També hi apareixen les desventures de les companyies que actuaven, de poble en poble, i que havien de vigilar quines referències donaven, depenent de quin era el bàndol on s'actuava (París, Londres i Moscou o bé Berlín, Roma i Salamanca!). En el fons, els artistes havien de ser un mirall que procura reflectir el perfil bo del públic per no ferir susceptibilitats en aquella època. Però la integritat de Carmela demostra, davant d'un Paulino fluix que Shakespeare té molta raó (i els Amics de les Arts quan el citen) quan diu que "els valents sucumbeixen a la mort un cop només; els covards moren constantment".

José Sanchis Sinisterra va estrenar aquesta obra al "llunyà" 1987. Eren èpoques que ningú parlava de la memòria històrica (encara la transició semblava massa tendra) i l'autor experimentava en uns codis que avui són ja habituals: la relació entre els vius i els morts a escena. Avui, però, la peça aguanta molt bé el pas dels anys, en part, perquè la mirada de cabaret alemany de Víctor Álvaro la converteix en immortal. Potser Gataro va afiançar el seu expressionisme interpretatiu (caracterització de cares emblanquinades, moviments gens realistes però actituds dels personatges ben humanes) però Álvaro ja hi venia rondant amb peces com el "Tres sombreros de copa" de Miguel Mihura, que es va estrenar al Teatre Alegria de Terrassa, el 2007. Aquells gestos exagerats, que ressonaven a esperpent de Valle-Inclán, van acabar consolidant-se en aquest posat, que han anat repetint en peces com "El casament dels petitburgesos" (2011) de Brecht o, més matisat, a la seva versió del "Flor de nit" (2014), revisitant el text mític de Vázquez Montalbán per als de Dagoll Dagom.

Certament, vista avui, ens trobem amb obres escrites posteriorment, que semblen haver begut de la seva deu. "Uuuh!", de Gerard Vázquez, també planteja un clown jueu que ha d'actuar  davant de Hitler (una dada històrica que en el drama estrenat al TNC explotava una ucronia) o les recents "Paradís" (Divinas, 2014) o  "You say tomato" (Joan Yago, 2015) en què l'acció demostra la duresa de ser artista, moments abans de fer una funció. Evidentment, la radicalitat d'"Ay, Carmela!" (que viatja del cabaret més informal a la tragèdia i que, dins d'aquesta tragèdia és capaç d'imaginar un divertit paradís en què el menjar no té gust però que els homes segueixen empaitant les dones) evidencia la lucidesa del dramaturg i de les companyies que decideixen recuperar-lo i reviure'l amb intel·ligència. Felicitats!

Trivial