Los niños oscuros de Morelia

informació obra



Direcció:
Elena Fortuny
Intèrprets:
Rodrigo García Olza, Lluís Marquès/ Marc Pujol
Escenografia:
Elena Fortuny, Meritxell Muñoz
Vestuari:
Elena Fortuny, Meritxell Muñoz
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
So:
Roger Julià, Elena Fortuny
Direcció Musical:
Giampaolo Bisanti (209)
Autor:
Nigel Planer
Sinopsi:

Durant la Guerra Civil, en un vaixell ple de nens exiliats que navega cap a la ciutat de Morelia, Mèxic, dos adolescents celebren jocs mortals per a tractar d’evadir-se del seu context per mitjà del fantasiós i macabre món que han creat entre els dos.

En els jocs, emergeix la terrible quotidianitat de la vida dels 454 nens del vaixell, així com, per mitjà d’un fosc mecanisme, la premonició del que els espera: el franquisme, l’oligarquia derivada de la transició, la corrupció contemporània, els maltractaments de l’orfenat en l’exili, les cartes dels pares penedits, les històries de les víctimes del director de l’internat, un hispanòfob antirepublicà.

Durant aquests jocs, a poc a poc, les veritables necessitats i intencions dels dos nois reclamen el seu espai.

Després de viatjar en forma de traduccions, publicacions, lectures dramatitzades i altres posades en escena per Colòmbia, Xile, Mèxic, Grècia i Turquia, l’obra, concebuda per i per a Nigredo, arriba a Barcelona en el seu muntatge original. Després de tres reposicions durant l’última temporada a Madrid i una petita gira sostinguda per Teatre Tantarantana, estem il·lusionats amb l’aterratge de la peça a Barcelona, ciutat protagonista en l’obra, i des de la qual va partir l’expedició de nens republicans al voltant de la qual gira el text. Albert Tola.

Crítica: Los niños oscuros de Morelia

10/01/2019

Drama destil·lat, intens, però allargassat

per Jordi Bordes

El muntatge compta amb una posada en escena intensa, entre dos personatges que, aparentment, naveguen cap a Morelia, a unes colònies que els alliberaran de la Guerra Civil però alhora els distanciaran de les seves famílies. La proposta coincideix amb una mirada molt crítica a la bona intenció del viatge, però que va acabar sent un exili inesperat. Ningú esperava perdre la guerra. La predisposició politica de solidaritzar-se amb les víctimes de la Guerra Civil no es va correspondre en la realitat que es viuria dins del centre, a Morelia. Es van sentir descuidats, desamparats. Amb morts estúpides fruit de la intransigència i la indiferència dels monitors. Els nens van notar com, l’escalf, de seguida es refredava i els deixava lluny de tot. Van haver de refer les seves vides. Lluny de casa i sense els pares. Aquesta obra recull una forma de narrar molt testimonial (tot i que amb un personatges ficcionals) que coincideix amb una altra proposta que va elaborar La Jarra Azul, el 2005: Los niños de Morelia. En aquella ocasió eren un grapat d'actors menors que hi van intervenir. Ara només dos actors despleguen i contextualitza aquest drama que no per oblidat va deixar de ser real. Aquesta foscor del títol apel·la a unes ombres de la mort que persegueixen a aquestes més de 400 ànimes que surten en tren de Barcelona per agafar el vaixell a França cap a Veracruz. Viuen un no temps, dels llimbs de l'oblit de la història.

El joc dramatúrgic aposta per la densitat i la destil·lació dels espais escènics.És molt apropiat. Perquè una banyera de llautó pren multitud de formes i sentit en aquests jocs, aparentment innocents, de dos adolescents deixats de la mà de Déu. Per un artilugi teatral (que no es pot desvetllar en aquestes ratlles) els nois sabran què els depara. Llegiran el futur com si ja fos passat, amb la informació amb la que s’ha documentat Albert Tola per aquesta peça. és una peça que, per moments commou i que coincideix en la ficció d'un fet oblidat conseqüencia de l'alçament militar de Franco. Com a Rastres-Argelers, la buidor transmet una fredor incòmode per la situació. tots dos personatges corresponen a famílies i creences diferents que la guerra (o l'exili) els ha ajuntat capriciosament.Tenen la mateixa sensació que mai deixaran de tenir el paper de víctimes, que sempre seran els desheretats, un cop acabat el conflicte transporta l’espectador a una tendresa i una empatia cap a uns personatges que es desesperen i juguen a acabar amb tot. Els jocs, a vegades, tenen unes regles complexes i hi ha qui les interpreta d’una manera o d’una altra. Tràgicament. 

Vuitanta anys després encara hem d’aprendre a conviure amb la perversitat de les generalitzacions, condemnant pel, broc gros i convertint en fake news vergonyants, el que el nazisme va perfeccionar amb la propaganda: una mentida dita mil cops pren forma de veritat. Quan es descobreixi l’engany, ja haurà fet forat en la consciència dels ciutadans i se’ls podrà seguir confonent. L’engany al segle XXI pren una forma més complexa. Però segueix sent intolerant i interesada. Aquest retrat dins del viatge, manté en tensió l'espectador fins que es descobreix el per què de l'estranya realitat del Zanahoria. Tot i el canvi d'escenes s'allarga el drama quan ja s'ha percebut l'abat de la soledat de les criatures. Des de la buidor, s'expressa molt millor amb tocs conceptuals com la banyera, el ciri encès i una maleta que esdevindrà arxiu. El so, per moments embriaga, com mareja una tempesta en alta mar. Es barregen noms, cançons, llocs des d'on es projecta i construeix un quadre similar al que deurien patir aquells nens, desorientats, en una residència a Morelia, on probablement ningú els volia.