L’any 1950, el gran Akira Kurosawa va estrenar la seva extraordinària pel·lícula “Rashõmon” , que de seguida es va convertir en un dels més internacionalment aclamats èxits del cinema japonès. I també, en un d’aquells referents culturals que creen escola, i acaben fins i tot donant-li nom a una forma narrativa. Rashõmon era el nom amb el qual es designava una de les dues grans portes d’entrada a la ciutat de Kioto. Però amb el temps, la seva magnificència es va anar degradant. I va acabar per convertir-se en l’inhòspit espai en el qual venien a coincidir indigents, delinqüents, i altres persones “de mal viure”: l’espai en el qual es refugien de la pluja els personatges del film de Kurosawa. Tot esperant que afluixi l’aiguat , aquests personatges comencen a donar-li voltes a la complexitat del comportament humà. I a explicar i interpretar uns mateixos fets, els fets relacionats amb un assassinat, des de perspectives ben diferents, deixant així en evidència fins a quin punt la perspectiva personal modifica una única realitat que en cap cas pot ser considerada com una realitat objectiva.
No cal ni dir que les persones ens passem la vida fens rashomons, i donant-li caràcter d’única veritat verdadera a cadascuna de les nostres subjectivitats. Però el cas és que des del film de Kurosawa s’acostuma a dir que, pel que fa al territori de la creació, “fer un rashomon” implica reunir en un mateix relat un conjunt de visions contrastades , que de vegades poden dependre només d’un simple matís. Deixant de banda el remake de l’original traslladat al western que ens oferia el film “Quatre confessions” i una infinitat més d’obres de ficció creades amb aquests paràmetres, l’efecte rashomon dona lloc, per exemple, al sensacional telefilm d’Alfred Hitchcock “A Saw the Whole Thing”, en el qual un accident de cotxe en una intersecció de carrers amb una senyal d’STOP agafa diferents significacions segons la cantonada en la qual es trobava cadascun dels testimonis. I fa escasses setmanes s’ha estrenat la pel·lícula de Ridley Scott “El último duelo”, que parteix d’un cas real que va tenir lloc a la França del segle XIV, i en el qual el fet que dona lloc a narratives ben diferents segons qui sigui el narrador, és una violació que, sense anar més lluny, ens porta a moltes sales de judicis contemporànies. Fins i tot Stephen Sondheim es va veure sotmès a l’efecte rashomon al tema “Someone in a Tree” , que forma part del seu musical nipó ( el magistral “Pacific Overtures”) , i en el qual la discrepància de perspectives es centra en un fet de gran rellevància històrica : el mestra va arribar a afirmar que aquest era el millor tema que havia composat, el que més s’ajustava al seu concepte d’un teatre musical sempre al servei del relat.
El cas és que ara, l’efecte rashomon ha arribat també a la nostra cartellera teatral. I ho ha fet mitjançant un text que el mateix autor, Albert Tola, reconeix haver estat escrit seguint tan cèlebre model. Tola ens presenta una “obra polièdrica que s’interroga sobre les tensions i les meravelles de l’amor”. Una peça integrada per set monòlegs que, enlloc de tenir com a escenari una gran porta d’entrada a la ciutat en estat de decadència , es situa en un també decadent palmerar que, en altres temps ( fa aproximadament mil anys, quan el territori en el qual es troba el palmerar era conegut com al-Àndalus ) havia estat també un espai de trobada entre les ombres d’amants il·lícits. Però que ara , en ple segle XXI, s’ha convertit més aviat en un espai inhòspit en el qual fins i tot costa imaginar-se un parell de cossos anònims practicant un esporàdic cruising.
En qualsevol cas, els únics que semblen definitivament ancorats entre aquestes palmeres, són els set testimonis relacionats amb l’execució que va tenir lloc aquí mateix , i de la qual en van resultar víctimes directes el fins llavors molt respectat l’historiador i mestre sufi Hassan i al seu amant, el soldat Hassan. Tot i que també les víctimes colaterals (la poetessa Leila casada amb Hassan i la mestressa de casa Aisha casada amb Tahir ) tindran ocasió d’exposar la seva perspectiva sobre tan tràgics fets. Com ho faran alhora el botxí que ha fet rodar els caps dels condemnats a mort, i el deixeble del mestre que ha acabat traint-lo , i fins i tot , una alosa que passava per allà en el moment just en el qual la seva presència podia ser també interpretada de diferents formes.
Tola té entre mans set personatges suggeridors, vinculats a uns fets que ens parlen un cop més de la intransigència amb la qual els més diferents poders i les més distants religions, reaccionen per igual a l’hora de reprimir brutalment tota forma d’amor que no respongui als seus inamovibles dictats dogmàtics. Té alhora aquest escenari oníric i alhora proper al malson situat a un malmès palmerar, i destinat a habitar l’etern retorn dels fantasmes del passat. I té prou ambició com per a dotar aquest espai i aquests personatges amb un bagatge cultural que ens parla alhora d’ancestres i fragments d’Història que van deixar petjada a les nostres arrels, i de moments de glòria intel·lectual ( en aquest cas, vinculats a la cultura islàmica) que tenim massa oblidats. Però no acaba de trobar la forma d’atorgar-li a aquestes presències una major proximitat emocional. Sovint , les seves paraules sonen massa a discurs sintetitzat que intenta reflectir amb excessos d’acumulació allò que requeriria donar-li més relleu al context . Per contra, quan l’autor decideix abandonar aquest nivell per entrar en una esfera quotidiana, i donar-li protagonisme a la veu de la dona que ha estat sempre en segon pla i no pot ni vol sublimar intel·lectualment la maleïda posició en la qual l’han deixada, s’apropa a un to de comèdia que resulta aquí forçat. I els moments d’alè poètic (alosa inclosa) , més aviat creen també un cert efecte impostat .Tampoc la posada en escena de Rodrigo García Olza, ajuda massa en aquest sentit. L’estàtica del moviment podria ser un bon recurs, sinó fos perquè malgrat la proximitat física amb l’espectador, aquests personatges semblen estar situats tota l’estona a una distància emocional excessiva. Una distància que es fa inclòs visible quan els dos amants executats, tenen l’ocasió de fer-nos tangible la intensitat del vincle que les va unir . I una distància que es converteix en un clar error, quan el director pren la decisió de convertir un dels monòleg en la projecció al terra de l’escenari d’un enregistrament videogràfic. Tot plegat, porta a sortir del teatre amb la sensació que les veus de l’ahir que s’han reunit entre aquestes palmeres sota l’efecte rashomon, han restat més apagades del desitjable.
