Joan Pera surt a escena amb tres cadires, una taula i una catifa (una merda de decorat, no ens enganyem, ell mateix en fa sorna). Tota la grandiositat del Condal que l'actor, sol, com ja ha fet tantes altres vegades (La Glòria del mercat, El show del Pera...) s'hi afronta arrossegant els peus i sabent que és gràcies al públic que el teatre s'omple de riallades. Sense públic, fes el que fes, no aconseguiria ni un lleu somriure de les butaques que el miren desafiants en els assaigs ("Señorito, el chocolate, señorito, el chocolate, señorito, el chocolate... señorate el chocolito!").
Joan Pera, ara, es deixa persuadir parlent d'ell mateix, dels seus 50 anys de carrera i trufant-ho amb acudits mig representants, amb fragments d'escenes hilarants a dalt o al darrere l'escenari amb personatges com Paco Morán, Joan Capri (o la seva estimadíssima Montserrat). Com qui no vol la cosa, es fica el públic a la butxaca que li riu mentre ell va fer el seu particular Garrick (el Tricicle també va fer un espectacle sobre els beneficis i la història del riure). Com els grans còmics, és bon actor i s'atreveix a deixar anar el monòleg de Hamlet (del Cervantes, diu ell, sorneguer). I llavors la veu, el posat l'actitud és ben bé una altra. Un exercici necessari per comprovar que és Pera qui segueix dominant el ritme, el to de la funció. Es riu de sí mateix i de les ocurrències que té a escena. Aquelles que permetien que Paco Morán i Joan Pera tinguessin un idil·li impossible si no fos a l'escena.
Fer riure és un art promet llarga gira aquest estiu per envelats de festa major. Només cal que el protagonista no es desplaci en tren (que es veu que sempre falla la línia per baixar a Mataró!) i que el director no hi sigui present perquè així pot desbarrar tot el que vol. Diiumenge, ja s'allargava un quart d'hora dels càlculs previstos. Tot i la seva presència escanyolida, Pera segueix en forma. Sap treure suc dels seus moviments (imitant les salutacions ben beneites dels adolescents o patint la inflamació del colon, hipocondríac com diu que li agrada ser).
No és un espectacle rodó perquè sembla ben bé, que hi hagi només quatre marques per advertir al tècnic de torn les llums i al regidor quan ha d'introduir un esquelet per rescatar aquell Jordi Ignasi, deixeble del doctor Caparrós. Joan Pera no para quiet, en prou feines seu i transforma el que podria ser un format de monologuista amb cantarella, amb un repàs pels seus 50 anys de carrera, tot agraint la fidelitat dels espectadors i amb un gest cordial a la bona gent. Abans, ha insultat, ha explicat acudits verds (exigències del guió) i ha ofès carinyosament. Però el final és tendre i vol ser emotiu, d'un a un. Això és el que demostra que és un actor de fa dècades, treballador i entregat sincerament.
