Fidelis Fortibus

Circ

informació obra


Composició musical:
David Van Keer
Coreografia:
Meritxell Barberá, Inma García
Sinopsi:

Ha estat una epidèmia sobtada? Potser hi ha hagut un tràgic accident? No sabreu ben bé què ha passat quan entreu a la carpa d'aquesta companyia, però us adonareu de seguida que Danny Ronaldo és l'únic artista que segueix viu. Veureu les tombes dels seus companys al voltant de la sorra: la del carablanca, les de les equilibristes, fins i tot la del director... Sí, decididament, només queda el clown que, tot i això, no està absolutament sol. I és que, amb la força de la seva imaginació, ell s'encarregarà de fer reviure cadascun dels seus companys, el paper dels quals representarà, fent ús d'un càlid sentit de l'humor, per a delit dels espectadors. Ens demostrarà així la seva lleialtat, tan divertida com de vegades malaltissa, envers uns companys desapareguts, però també cap al circ i cap a les tradicions pròpies d'aquest món. No s'assembla aquest clown a aquell soldat japonès que, sense notícies de la fi de la guerra, es va mantenir lleial al seu país, aïllat en una illa remota durant més de trenta anys? La guerra o, en aquest cas, l'espectacle, ha de continuar, encara que només quedi un soldat o... un clown.

Signa la proposta un circ familiar amb unes arrels que ens transporten als circs ambulants del segle XIX però, a la vegada, a la tradició de la Commedia dell'Arte. Avui, la sisena generació d'artistes d'aquesta família combina el millor del món del circ i del teatre i utilitza un llenguatge únic. Els veureu reinterpretar la tradició en uns espectacles en els quals les emocions tenen un paper fonamental.


Crítica: Fidelis Fortibus

17/07/2017

El clown del Titanic

per Jordi Bordes

Sortosament, Danny Ronaldo no viatja amb un Titanic. Si ho fes, no dubtaria a seguir actuant fins que el vaixell es diposités al fons marí. L'artista té un món tant inconfusible com tendre. Denunciant la mort del circ clàssic, en fa un desplegament descarat iamb una aparent ingenuïtat que obliga a connectar-hi com a espectador. En realitat, la peça juga amb uns girs còmics (com els gelos amb el trapezista per l'amor de la ballarina) i de sorpresa (desarma veure com resol el desori quan parteix el seu cos amb una serra o quan fa malabars amb tres peses del forçut del circ. Les serradures tapen els cossos dels seus companys. Ell ha resultat l'únic supervivent i dubta entre homenatjar-los ensenyant les seves habilitats i fer fora el públic per defunció d'artista. el reulstat és un acomodador convertit en clown excèntric, una mena d'antiheroi, un humà patètic que provoca la rialla per la seva dificultat en gestionar les emocions. 

El gran mèrit d'aquest onemanshow de Circus Ronaldo és que es converteix en el pont perfecte entre el circ clàssic i el contemporani. Una preciosa sorpresa que beu de la música, la claca i l'estpètica clàssica però que construeix una peça que va molt més enllà de l'acudit de patacada i el mésdifícil encara.Una dem ostració que el pallasso tant pot interesaar la canalla com els adults.