Pels volts del 2004, Borja Sitjà (llavors director del Festival Grec i avui director de l'Archipel de Perpinyà) destacava el coneixement del teatre universal de joves com Pau Miró o Carlota Subirós. Miró, per exemple, havia fet un assaig obert (que va tenir vida al Teatre Borràs, posteriorment) en què convertia L'oncle Vània de Txèkhov en un Happy hour desvagat dins d'una piscina inflable. A què ve a tomb aquesta referència? Doncs que fa pocs dies, Pau Miró (ara en qualitat de director del muntatge) celebrava la desinhibició d'Aleix Aguilà per fer una adaptació ben lliure amb els seus còmplices de La Solitària. I, efectivament, el confetti i cotilló del "tot a 100", les referències a l'Instagram i la poca cobertura de wifi en l'àtic rememoren aquella frescor ben bèstia i salvatge d'aquell Happy hour. Aquesta La filla del seu pare seria, per generació, com la Nora de Casa de nines. Amb la particularitat que ella s'ha casat com a última acció abans de caure en el descrèdit social (la seva dependència als likes a la xarxa és malaltissa) i com a despit d'un amor no confessat. I que li encanta l'abisme de la destrucció; li sedueix fins al límit. La peça mostra una Hedda (Júlia Barceló) que, darrera la superficialitat, ensenya les raons de la seva autodestrucció.
La Solitària escapça bona part dels personatges. Els situen fora del saló amb terrassa d'aquest àtic en una nit de Cap d'Any. La tieta, que haurà de viure al mateix sostre la decrepitud dels seus dies; també Thea, tota àngel que ha recompost un Løvborg, exalcohòlic i amic llunyà de Hedda. Aquest personatge (Pol Lopez) en realitat té un cert aire d'Strindberg en haves escrit el seu primer best-seller com a despit d'un desengany amorós. I el reencontre amorós amb Thea li ha aportat la brillantor, la llum d'un amor tendre i fèrtil. Per la seva banda, Tessmann (Pau Vinyals) és un ingenu Estevet, amb les seves misèries per superar el tràngol i la necessitat d'estar ben connectat per poder aspirar a un lloc estable ecoòmicament i social, i poder ballar sardanes els dimenges.
El Lliure ha servit tres Hedda Gabler en una dècada. Va venir Isabelle Huppert amb una peça de gira internacional,clàssica i pulcre a la Fabià Puigserver (2005). David Selvas va comptar amb Laia Marull per a una posada en escena portada a l'actualitat (l'original de era un ordinador portàtil!). Va ser una posada ben tensa al Lliure de Gràcia (2013). Ara arriba una versió a l'Espai Lliure, estrenada al Temporada Alta el 2015. Ben bé actua de mirall d'aquell L'ànec salvatge del mateix autor que ha repescat Julio Manrique. Ben bé funciona com aquell assaig obert incipient de Pau Miro, donant resposta a l'Onclè Vània de Joan Ollé. Tot torna. Magnífica frescor amb ventiladors i piano de cua...
