Firmamento s’adreça precisament a un públic molt poc comú en els espectacles de dansa contemporània, que son els i les adolescents, persones nascudes entre el 2005 i el 2014. Però per fer-ho, l’equip de Morau no ha volgut caure en els tòpics que se solen utilitzar per retratar les “noves generacions” (pantalles, Tik Tok, melics a l’aire, cabells de color, relacions poliamoroses, etc.), sinó anar a buscar els referents culturals de quan ells eren adolescents als noranta. Més aviat, jo diria que Morau ha volgut fer un homenatge al seu jo adolescent, el seu alter ego jovenívol, aquell que tots carreguem –especialment els artistes–, per bé i per malament, perquè les seves experiències i decisions van determinar qui som avui. Aquesta decisió pot fer guanyar en profunditat a ulls de l’espectador habitual i “culte”, però no sé si els permetrà arribar de cap manera especial als nascuts a partir del 2005 (si és que cal fer res en particular per adreçar-se als joves), ja que les barreres d’accés a l’art contemporani en general són força més estructurals en la societat d’avui i la de sempre.
En qualsevol cas, els referents culturals del Marcos Morau adolescent són els anime i la ciència-ficció, que són els dos pilars que vertebren tota l’estètica de Firmamento. En aquest sentit, podríem dir que La Veronal ha entrat a competir indirectament amb la Rosalía per l’atenció dels joves utilitzant referents japonesos com per exemple Akira a Saoko (https://youtu.be/6o7bCAZSxsg) o simplement paraules inintel·ligibles com a Chicken Teriyaki (https://youtu.be/OG4gq9fCoRE). Un altre referent japonès és Ghost in the Shell, tant per l’estètica com pel tòpic tecnològic i la música futurista; també apareixien referències a El Viatge de Chihiro i sobretot a 2001: Una Odissea a l’espai, la coneguda escena de l’habitació blanca en què el protagonista veu el seu jo futur. Morau aplica aquesta idea a la vida mateixa de l’espectacle, que es conté i s’anticipa a si mateix amb una il·lustració animada fantàstica de Marc Salicrú i els seients que miren cap a la caixa blanca dintre de la caixa negra, que acabaran mirant cap al públic; escenografia també fantàstica de Max Glaenzel. En aquesta caixa blanca que, de fet, sembla la ment de l’adolescent, és on succeeix la segona part de l’obra, que es converteix en un viatge gairebé psicodèlic per a l’espectador, passant per llums estroboscòpiques i ambients de tot tipus (espero que no agafés desprevingut a cap epilèptic) que semblaven representar la muntanya russa emocional d’un cervell amb les hormones disparades. De fet, a la sortida del Mercat, tothom coincidia a destacar el disseny de llums de Bernat Jansà, per mi el millor de tota la peça; la música original de Juan Cristóbal Saavedra, que recollia tots aquests referents cinematogràfics i culturals, tampoc es queda curta. De fet, era impossible que ningú s’adormís en cap moment, gairebé ni que parpellegés, perquè la descàrrega d’estímuls era constant, però no només visual, sinó també discursiva, ja que s’intercalaven moments de text (Carmina S. Belda, Pablo Gisbert) amb veu en off (Victoria Macarte i Nathaniel Ansbach) i titelles, com és habitual en la companyia. Dintre de tota aquesta estètica, el disseny de vestuari de Silvia Delagneau no era tan lluït com en altres ocasions, però era el que donava vida i caràcter als personatges i fins i tot a l’escena, un muntatge molt ben aconseguit de maquinària i efectes especials (David Pascual) per reproduir la ment adolescent.
Podria no acabar mai d’intentar explicar tot l’espectacle, però m’adono que després d’haver esmentat tots els elements escènics, l’últim de què me’n recordo és de la dansa i del llenguatge del cos. Malgrat la interpretació impecable de les ballarines i ballarins a escena (Àngela Boix, Jon López, Núria Navarra, Lorena Nogal, Marina Rodríguez, Shay Partush), amb el que menys vaig connectar va ser amb la coreografia, clarament al servei de “l’obra quasi total”. És evident que la companyia ha perfeccionat i polit la seva tècnica de moviment (el Kova), però a parer meu, aquesta tecnificació ha deixat la dansa i el llenguatge del cos en un segon pla pel que fa a la dramatúrgia (amb l’assistència de Mònica Almirall i Roberto Fratini). La qüestió és que l’espectacle evoluciona per tots els recursos i accions escèniques que no tenen a veure amb el cos, mentre que la dissociació del moviment inorgànic simplement encaixa amb els personatges “treballadors de la ment”. Potser sigui només una qüestió de gustos, però sembla que l’autonomia dels elements escènics (llum, text, escenografia, so, vestuari, etc.) i la capacitat de recursos deixi la dansa i el llenguatge del cos en segon lloc, però sense el cos, tots els elements de l’acte escènic perden sentit en un escenari. M’estic referint només a Firmamento, precisament com a espectacle fruit de la maduresa i consolidació artístiques de la companyia (que ja tenia una quarantena de bolos programats arreu abans de l’estrena). I, ara sí, em remeto a la seva trajectòria per recordar que en peces anteriors, i recents, no sempre ha estat així.
