En el segon cap de setmana del Panorama Taiwan, es va poder veure la impressionant i coral Floating Flowers de la companyia B.Dance, fundada el 2014 i dirigida pel jove coreògraf taiwanès Po Cheng-Tsai, un dels exponents d’aquesta segona generació de creadors contemporanis a Taiwan. En aquest cas, es tracta d’una peça per a vuit ballarins, estrenada el 2015, però que no ha deixat de girar des d’aleshores, la qual cosa ja dona compte de la consolidació de la companyia també en l’escena internacional malgrat la seva jove trajectòria. Partint d’un ritual taiwanès que es duu a terme en el Festival dels Fantasmes per honrar la memòria dels éssers estimats que han traspassat (l’equivalent al nostre Tot Sants), Floating Flowers és un homenatge als morts, a les ànimes transfigurades d’aquells que ja no hi són físicament, però que són presents d’una altra manera (com a espectres) fins que no han arribat a l’estat de repòs total.
Seguint l’estela de la Cloud Gate, però amb un estil propi una mica més “punki”, el llenguatge de la B. Dance és una amalgama de tècniques com les arts marcials, el kung fu i el taitxí, però també el ballet clàssic, la dansa moderna i les tècniques de contemporani. En aquest sentit, el control del cos i l’energia per part dels ballarins i ballarines, és d’un virtuosisme admirable que porta la bellesa de la precisió i la subtilesa al màxim nivell. A més a més, la peça està pensada perquè tots els ballarins destaquin en algun moment, i es realci la individualitat de cada un d’ells (i de cada ànima), però tot i això, no vaig arribar a percebre la seva personalitat com a intèrprets (només una d’ells, Chen-Ning CHANG, expressava certa singularitat). La primera part se’m va fer especialment homogènia, però la segona ja va emprendre un altre to més determinat i estimulant tan pel que fa a la música com la coreografia. No cal dir que, així com la coreografia, l’estètica de tot l’espectacle estava curosament cuidada i mesurada.
Més enllà de les tècniques (desconstruïdes) que componen el llenguatge de la B. Dance, Floating Flowers no només es remet a ritus fúnebres tradicionals sinó que també és una picada d’ullet als éssers fantasmals dels ballets blancs del romanticisme, com les sílfides o les willys, que són esperits femenins idealitzats i que apareixen caracteritzades pels vestits blancs del cos de ball. Però totes aquestes referències a la immaterialitat de la mort, que tan bé casen amb la qualitat etèria del moviment dels ballarins, no es deixaven de remetre a una vitalitat incondicionada i una recerca per l’origen creatiu de la vida: “Does the person create life? Or does life create the person?”, començava preguntant l’espectacle.
