"Foscor" funciona si l'espectador parteix d'una clara premisa: posar.se en la pell del pobre periodista (Dafnis Balduz) que, un día qualsevol, sense motiu aparent (bé, sí, la fí del món, però això gairebé no és notícia, ho han anunciat tantes vegades...) es veu xuclat pel destí i entra en un univers irreal i absurd. Com si fòs el protagonista, per exemple, d'aquelles pel.lícules en las que el policia de torn, a punt de jubilar.se ha de complir un últim treball l'últim dia de feina abans de jubilar.se...Bé, no és exactament així, però gairebé. El desditxat periodista, ha de cobrir una última notícia (sí sí, la fi del món...), però ell s'ho prèn com un treball més....però és que és l'últim!....abans de les vacances i abans de poder gaudir dels seus fills, que estàn amb la mare....Es un pobre home, envoltat de problemes personals, amb una total apatía per la feïna, que només aspira a tenir una mica de descans amb els seus, poc l'importa la fí del món. Però que de cop i volta --ai la fragilitat humana!-- veu com tot se li regira: va a parar a un poble que no figura ni al mapa, se li espatlla el cotxe i a sobre entra a l'ajuntament/oficina de turisme a demanar ajut i....
Aquesta peça de Jan Vilanova que beu directament de Samuel Beckett, però també podria fer.ho d'Ibsen o del mateix Stanley Kubrick, podria haver desembocat en un thriller d'aquells que en veiem un munt al Festival de Cinema de Sitges: tancat en un espai reduït, sense poguer sortir ni fer res, esperant la fí del món, i a sobre enfrontat a un personatge (o varios) que gairebé el fan embogir. Però Clara Manyós, la directora, opta per, sí, agafar una mica de thriller, però barrejar.ho amb molt humor negre i sobretot amb l'univers de l'absurd que provoca en l'espectador tres reaccions, la qual cosa està molt bé: tensió (per la situació), somriure (per la dutxa d'humor negre) i angoixa, molta angoixa, vivint en aquell ambient claustrofòbic on ha anat a parar, sense voler, el nostre desgraciat protagonista.
"Foscor" t'agradarà si t'agrada Beckett, però jo diría que va encara molt més enllà de "Tot esperant Godot", segurament amb un llenguatge més proper, més tangible, però igualment absurd. En aquest sentit és estelar, a la vegada que et posa dels nervis, el triple personatge que eficaçment interpreta l'Agnès Busquets. Tots dos, amb una escenografía nua (només una cadira) t'engolleixen per submergir.te en un univers dantesc. D'allà no pots sortir, però és que si surts segurament t'espera un exèrcit de zombis per rematar.te definitivament....
Doncs tot això i una mica més és "Foscor": viu i posa't en la pell del pobre Dafnis, que ja estava prou angoixat pels roblemes familiars i per la imminent caiguda del cabell, i t'ho passaràs bé alhora que patiràs. I sobretot, entra en el joc del absurd i deixa't anar.
