Amèlia Boluda
recupera una obra, estrenada fa 21 anys, que conserva l’essència de la versió
original i que ara presenta amb una mirada polièdrica que la fa actual als
nostres temps.
La personalitat de Frida
Kahlo
i els conceptes pels quals va lluitar com són l’actitud des de la seva condició
de dona, la lluita davant els seus defectes físics i la defensa dels seus
ideals, és el contingut principal d’aquesta obra que deixa de banda, la gran
aportació que l’artista mexicana ha deixat al món com pintora. El fet que el
color està pràcticament absent i que predomina el blanc i la lluminositat,
subratlla la voluntat de dedicar aquesta obra a la persona de Frida
Kahlo,
com a dona i defensora d’unes llibertats.
La celebració dels seixanta anys de la mort de la pintora és un bon motiu per
recobrar una obra que forma part del patrimoni de la dansa contemporània
catalana, patrimoni davant el qual Boluda
es mostra molt sensible de protegir i lluita per evitar que coreografies emblemàtiques
puguin quedar en l’oblit.
Des d’una visió diferent de l'original, la coreògrafa ha construït una obra
rigorosa, equilibrada en ritme escènic i encertada en la forma d’ordenar els
fragments que no avancen de manera cronològica. Un altre encert d’aquesta
estrena és la selecció dels intèrprets, ballarins que provenen de tres
generacions, fet que provoca un bon intercanvi d’energies, si bé evidencia
petites desigualtats en el nivell tècnic i en la pàtina del moviment.
La coreògrafa, que apareix a escena submergida en el record dels temps en què
va crear l’obra, dóna pas a l’aparició de Xavier Auquer, Bebeto
Cidra
i Joan Palau, Roser López Espinosa, Darío
Barreto,
Anna Hierro, Sara López i Paloma Muñoz, vuit intèrprets que aconsegueixen
notables solos, alguns de contingut dolorós i apassionat, i moments corals
brillants que escenifiquen l’alegria i vitalitat del poble mexicà.
Lluny d’un llenguatge descriptiu, Frida
s’eleva damunt uns fonaments sòlids que apuntalen unes imatges terriblement
àrides i eixutes, i unes altres plenes de vitalitat i d’energia. Estats
emocionals contraposats que vénen a descriure els que vivia l’artista mexicana
davant la seva postració física i la presó que li representava la cotilla que
li oprimia el cos; amb el seu turbulent amant Diego Rivera i amb els seus amics
els
catxutxes, grup d’artistes revolucionaris.
Una escenografia basada en un gran llit i un mirall penjat, obra de José
Menchero,
aporta dramatisme, mentre que la projecció d’unes imatges de Frida
Kahlo
provoquen grans dosis d’emoció davant un muntatge que té com gran puntal la
composició original de Xavier Maristany, que ha creat uns sons i ritmes
contundents que subratllen l’atmosfera de cada escena i que, en aquesta ocasió,
han estat interpretats en directe per Roger Martínez, Juan
de Diego, Jordi Gómez, Joan Palà
i Rosalia Vila, aquesta última emocionant en el bolero escrit també per
Maristany a partir de textos del diari de Frida
Kalho.
