Frida

informació obra



Companyia:
Ballet Contemporani de Barcelona
Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Ballet Contemporani de Barcelona
Direcció:
Amèlia Boluda
Coreografia:
Amèlia Boluda
Intèrprets:
(ballarins) Xavier Auquer, Darío Barreto Damas, Amèlia Boluda, Bebeto Cidra, Anna Hierro Estorach, Roser López Espinosa, Sara López, Paloma Muñoz, Joan Palau, (veu) Rosalia Vila
Composició musical:
Xavier Maristany
Ajudant de direcció:
Bebeto Cidra, Col·laboració artísticca Carlota Subirós
Il·luminació:
Pere Anglada
Escenografia:
José Menchero
Vestuari:
Antonio Belart
Músics:
Roger Martínez (saxo), Pere Navarro (trompeta), Jordi Gómez (trombó), Joan Palà (caixó)
Sinopsi:

El Grec aposta per la recuperació de la memòria coreogràfica tornant a posar en escena una peça de dansa sobre l’artista mexicana Frida Kahlo que el Ballet Contemporani de Barcelona va estrenar el 1993.

Aquest 2014 es compleixen seixanta anys de la mort de la pintora mexicana Frida Kahlo, i també vint-i-un de l’estrena, al Festival de las Artes de San José (Costa Rica), d’una coreografia d’Amèlia Boluda sobre l’artista, amb música de Xavier Maristany i interpretada pel Ballet Contemporani de Barcelona. Aquest col·lectiu, nascut el 1977, va ser pioner de la dansa contemporània a Catalunya i els anys noranta va portar Frida per teatres d’Amèrica del Sud i Europa. Ara la creació torna a escena revisitada sota una mirada actual, en el marc d’un projecte d’Amèlia Boluda per a la recuperació del patrimoni artístic i coreogràfic recolzat pel Grec. La relació turbulenta que Kahlo va mantenir amb el pintor Diego Rivera, els seus amants, els artistes revolucionaris amb qui va compartir els ideals, el dolor i la seva alegria vital, formen part de l’obra, amb un llenguatge narratiu fragmentat que ara mostra, a més del món personal de la protagonista, el moment que vivia el poble mexicà en la primera meitat del segle XX. En aquesta nova versió, els músics pugen a escena i comparteixen espai amb uns ballarins que retraten les vivències d’una Frida Kahlo convertida en icona universal.

Crítica: Frida

27/07/2014

Amèlia Boluda recupera una obra, estrenada fa 21 anys, que conserva l’essència de la versió original i que ara presenta amb u

per Montse Otzet

Amèlia Boluda recupera una obra, estrenada fa 21 anys, que conserva l’essència de la versió original i que ara presenta amb una mirada polièdrica que la fa actual als nostres temps.
La personalitat de Frida Kahlo i els conceptes pels quals va lluitar com són l’actitud des de la seva condició de dona, la lluita davant els seus defectes físics i la defensa dels seus ideals, és el contingut principal d’aquesta obra que deixa de banda, la gran aportació que l’artista mexicana ha deixat al món com pintora. El fet que el color està pràcticament absent i que predomina el blanc i la lluminositat, subratlla la voluntat de dedicar aquesta obra a la persona de Frida Kahlo, com a dona i defensora d’unes llibertats.
La celebració dels seixanta anys de la mort de la pintora és un bon motiu per recobrar una obra que forma part del patrimoni de la dansa contemporània catalana, patrimoni davant el qual Boluda es mostra molt sensible de protegir i lluita per evitar que coreografies emblemàtiques puguin quedar en l’oblit.
Des d’una visió diferent de l'original, la coreògrafa ha construït una obra rigorosa, equilibrada en ritme escènic i encertada en la forma d’ordenar els fragments que no avancen de manera cronològica. Un altre encert d’aquesta estrena és la selecció dels intèrprets, ballarins que provenen de tres generacions, fet que provoca un bon intercanvi d’energies, si bé evidencia petites desigualtats en el nivell tècnic i en la pàtina del moviment.
La coreògrafa, que apareix a escena submergida en el record dels temps en què va crear l’obra, dóna pas a l’aparició de Xavier Auquer, Bebeto Cidra i Joan Palau, Roser López Espinosa, Darío Barreto, Anna Hierro, Sara López i Paloma Muñoz, vuit intèrprets que aconsegueixen notables solos, alguns de contingut dolorós i apassionat, i moments corals brillants que escenifiquen l’alegria i vitalitat del poble mexicà.
Lluny d’un llenguatge descriptiu, Frida s’eleva damunt uns fonaments sòlids que apuntalen unes imatges terriblement àrides i eixutes, i unes altres plenes de vitalitat i d’energia. Estats emocionals contraposats que vénen a descriure els que vivia l’artista mexicana davant la seva postració física i la presó que li representava la cotilla que li oprimia el cos; amb el seu turbulent amant Diego Rivera i amb els seus amics els catxutxes
, grup d’artistes revolucionaris.
Una escenografia basada en un gran llit i un mirall penjat, obra de José Menchero, aporta dramatisme, mentre que la projecció d’unes imatges de Frida Kahlo provoquen grans dosis d’emoció davant un muntatge que té com gran puntal la composició original de Xavier Maristany, que ha creat uns sons i ritmes contundents que subratllen l’atmosfera de cada escena i que, en aquesta ocasió, han estat interpretats en directe per Roger Martínez, Juan de Diego, Jordi Gómez, Joan Palà i Rosalia Vila, aquesta última emocionant en el bolero escrit també per Maristany a partir de textos del diari de Frida Kalho.