Qui no ha sentit a parlar dels mítics Ballets Russos , que fa ara cent anys causaven sensació als escenaris de mig món, i al front dels quals es trobava el no menys mític empresari Serguei Diàguilev? De fet, només cap passar-se pel Museu Picasso , per recordar que també el geni malagueny del qual s’acaba de celebrar el cinquantenari de la seva mort va formar part amb els seus dissenys escenogràfics i de vestuari d’aquell projecte artístic. Un projecte artístic que volia fer de cada coreografia una mostra d’art total, i amb el qual van col·laborar un munt de les més avantguardistes ments creatives de l’època. I com a mostra, aquí tenim el ballet “El tren blau”, que es va estrenar el 1924 . I en el qual, i a banda del teló que Picasso havia creat tot partint de la seva famosa pintura “Dues dones corrent per la platja ”, t’hi trobaves un llibret signat per Jean Cocteau, un vestuari dissenyat per Coco Chanel, i la dansa coreografiada per Bronislava Nijinska.
El cognom Nijinska us resulta familiar? De ben segur que si heu sentit a parlar dels Ballets Russos , heu sentit a parlar també i molt tant de l’art com de la turmentada biografia de qui va ser la seva màxima figura masculina, el llegendari ballarí Vàstlav Nijinski. Coreografies com ara aquella emblemàtica que va crear per a “L’aprés-midi d’un faune”, van contribuir d’allò més a obrir-li nous i innovadors camins al ballet, obrint-li alhora les portes a la dansa moderna. Doncs bé: Bronislava, era la germana del faune. Però , com passa en tants d’altres casos, resulta ben injust recordar-la només per aquest motiu: Bronislava va arribar a crear setanta reeixides coreografies per als Ballets Russos. Tot i que, lamentablement, d’elles no en resti gairebé res , perquè totes les seves anotacions es van anar perdent amb el temps, i tampoc existeixen testimonis filmats de la seva obra.
Però, per sort, ara la ballarina i coreògrafa Lara Barsacq ( que porta ja tota una trilogia dedicada a evocar aquells Ballets Russos i la petjada que van deixar, tot reinterpretant-la en clau ecofeminista) ha decidit rescatar Bronislava de l’oblit . I oferir-nos una mena de recreació imaginària del que va ser un dels seus treballs més emblemàtics, la coreografia creada per acompanyar l’extraordinària partitura de “Les noces”, el ballet que Stravinski va composar tot partint de la música popular que venia sonant (en alguns casos , des de feia segles) a les bodes russes . I entre tanta festa cal també prestar-li atenció als plors de la núvia que potser esta angoixada, perquè potser `no està anant cap a la seva boda amb tantes ganes com pugui semblar, sinó un xic forçada per les circumstàncies. Lara introdueix aquesta reflexió , tot creant una mena de vincle entre la dona el treball coreogràfic de la qual ha quedat totalment arraconat per la celebritat del germà, i la dona que en tantes ocasions ha acudit a desgrat al seu propi casori perquè la seva veu no havia estat tinguda en compte per a res. Per cert, tornant al legat popular que inspira Stravinski: aquesta convivència entre l’avantguarda més trencadora , la tradició ancestral amb arrels russes, l’orientalisme i el luxe asiàtic, formava un tot en la filosofia artística de Diàguilev.
Això sí: els luxes asiàtics no hi caben al “Fruit Tree” que la Barsacq ha presentat al petit i gairebé nu escenari de la Sala Pina Bausch . En ell només hi tenen cabuda uns quants instruments que els dansaires interpretaran en els interludis musicals de la vetllada , i dues ben significatives fotografies. En una d’elles hi veiem el maquillat rostre de Bronislava oferint una expressivitat ben teatral. En l’altra, una imatge del seu ballet. I amb aquests simples elements i alguna juganera picada d’ullet capaç d’evocar entre la sobrietat general aquells vestuaris exuberants, Barsacq ofereix un espectacle que, amb notable humor subterrani, li ret homenatge a aquella coreografia desapareguda, tot creant geomètriques formes amb simbolismes ocults que, per moments, semblen estar també sotmeses a una mirada amb el seu puntet naïf. Més enllà de la recreació imaginaria de “Les noces”, diria que Lara no se n’oblida del tot d’aquest humor un xic respectuosament naïf ni quan adopta una postura més ecofeministicament reivindicativa; hi ha un punt d’alegre i calculada ingenuïtat en tot plegat. I en aquest tot plegat, hi caben des dels apunts que la companyia ofereix sobre la seva posició davant del casori i la seva felicitat aparellada, fins a un llistat de dones a les quals està dedicat l’espectacle en el qual tant t’hi pots trobar Ida Rubinstein com la professora de ioga d’una de les integrants de la companyia, tot passant per alguna que altra cançó que sembla lleugerament desubicada , però que s’ajusta al tarannà general de l’espectacle. I és que aquest espectacle que de vegades produeix la sensació d’estar distesament desordenat, ofereix des de la seva aparent senzillesa amb rampells de caòtica lleugeresa un grapat d’estimuls molt ben ordenats.
