La ironia del títol Future Lovers —l’amor no és un valor a l’alça i el futur és del tot incert— paradoxalment reconforta, com ho fa també la manera lànguida i alhora furiosament vital de relacionar-se de sis joves nascuts pels volts del 2000.
La tristura, que l’estiu passat va portar-nos el seu elegantíssim i necessari Cine, una road movie sobre els nens robats del franquisme, ha fet una nova visita llampec al Festival Grec —concretament al CCCB, el 5 de juliol— per oferir-nos una versió unplugged de Future Lovers, una creació de Celso Giménez amb l’assessorament escènic i dramatúrgic d’Itsaso Arana i Violeta Gil. Si en l’anterior espectacle la companyia explorava un diàleg més o menys naturalista, element del tot absent en els seus primers treballs, aquí va a la recerca d’un to encara més genuí i sincer, desproveït de retòrica però emmarcat, això sí, dins una escenografia i una il·luminació d’allò més efectistes. D’altra banda, la proposta, estrenada l’abril de 2018 a Teatros del Canal de Madrid, connecta de manera clara i volguda amb Materia prima (2011), on La tristura investigava escènicament qüestions com l’herència, l’educació i el futur a partir de quatre intèrprets de deu anys que s’afirmaven en escena com cossos històrics i polítics.
Com diu Romeo Castellucci, mantenir la presència en un escenari és un dels gestos comunicatius més radicals que pot fer una persona: oferir el rostre és oferir-se al món. Future Lovers posa en escena la potència i la feblesa de sis joves d’entre 17 i 21 anys, que no podem sinó observar amb empatia, admiració i una certa nostàlgia. Sara Toledo, Manuel Egozkue, Itziar Manero, Pablo Díaz, Gonzalo Herrero i Siro Ouro —els dos darrers ja havien participat a Materia prima, i és com si els jocs que efectuen en el decurs dels seus balls desenfrenats no fossin sinó una continuació d’aquell moviment ferotge iniciat durant la infància— ens ofereixen l’esplendor de la seva joventut, per tal que puguem exercitar-nos en la tendresa, revisitar la ingenuïtat perduda i emmirallar-nos en disquisicions bellament inútils.
Sara Toledo ocupa un rectangle de llum blanca i ens parla des del futur. Com si s’adrecés als espectadors d’un programa televisiu, o com si se sotmetés a les directrius d’una empresa que subvenciona l’experiència de viatjar en el temps, respon a unes preguntes abans d’immergir-se en un passat que du la data de l’espectacle —en aquest cas, el 5 de juliol de 2019—, per transportar-se i transportar-nos a la seva adolescència i, en concret, a una nit de festa amb cinc amics a l’aire lliure. A unes reflexions que marquen el to i l’honestedat de la peça, segueix la cançó Blizzard, de Fauve —Tu nous entends, la Tristesse? Tu nous entends, la Mort? Tu nous entends, l’Univers?—, que beu de la mitologia de la joventut i crida que som sagrats perquè estem vius. Cal destacar el gran encert que suposa la tria de cançons que envolten l’espectacle, en la mesura que presenten, expliciten o recullen els temes que el travessaran de dalt a baix, des d’aquest rap inicial fins a Coward de Nael Yaim —But how did I become a coward?—, que clou la peça.
De la foscor van emergint rostres il·luminats per la llum freda de les pantalles. Els cossos, cada cop més definits, habiten la música amb els seus balls improvisats, es fan selfies de mil maneres diferents, s’abracen. En el centre de l’espai escènic, una font de llum taronja que es vol foguera apareix envoltada d’ampolles i peces de roba; a l’esquerra, uns arbustos i uns monticles de terra confirmen que ens trobem en un descampat; a la dreta tan sols hi veiem la part del darrere d’un Opel Astra —al maleter hi ha més beguda i l’equip de música— que sembla submergit en la foscor i que, per l’efecte produït i el truc escenogràfic emprat, ens fa pensar en el cotxe de Life Spoiler estavellat contra el mur de la Sala FlyHard. De primer, els adolescents parlen en grup i no se’ls entén; l’un rapeja, l’altre canta, un tercer parla de Janis Joplin. El ball al qual s’entreguen després, fins a l’extenuació, transmet una furiosa alegria i complicitat.
En aquests tres espais diferenciats d’un paisatge escenogràfic que signa Ana Muñiz, assistim a converses en grup i a d’altres de més íntimes. Recolzat al cotxe, Egozkue expressa els seus dubtes sobre què i on estudiar, i tampoc sap com formular un desig sexual que tem no correspost. Al costat del foc, proveïts de cerveses i cigarretes, Gonzalo i Sara s’encaren a una ruptura que potser està prefigurant totes les que hauran d’afrontar en el futur. Siro li retreu al seu bell i lànguid amic de l’ànima el seu sentiment de superioritat i la seva apàtica condescendència. Pablo es parla a ell mateix desdoblat i expressa el desig de conèixer gent interessant, viure aventures i enamorar-se. Destaquen, valuosíssimes troballes, la naturalitat desimbolta i el caràcter aparentment improvisat d’un seguit de converses que aborden neguits, pors i passions: des del vertigen i la urgència de conèixer la història d’un cos del tot desconegut fins al rebuig de la monogàmia i la resistència a construir-se una vida anodina o covarda.
Tot discorre sense estridències ni drames, amb una emoció distanciada. Ben lluny de metàfores fulgurants i rèpliques enginyoses, el to de les converses encavalcades —inconcluses, avortades, represes— destil·la autenticitat i frescor. La cadència dubitativa i la sintaxi truncada expressen constants contradiccions, una ferotgia encara per domesticar, dubtes i pors cervals, la plètora confrontada amb el tedi. Desprevinguts i inermes, aquests joves han crescut amb la idea o la il·lusió que són forts, lliures i independents. Tenen tanta informació al seu abast que estan prematurament desenganyats, però alhora senten que els crema la necessitat de passar a l’acció. Les seves converses aparentment banals, però amb un pòsit de transcendència, ens fan pensar inevitablement en la veu en off del viatge en cotxe del Conde de Torrefiel a M.C. Las historias naturales, una proposta a mig camí entre la instal·lació artística i el dispositiu escènic que es va poder veure al Festival Sâlmon 2018.
Es produeix un contrast molt fèrtil i afavoridor entre l’espontaneïtat dels diàlegs i l’enèrgica plasmació de la festa. Una potent bengala els portarà de nou a la festa enaltida, mitificada; al ritual col·lectiu i paroxístic coreografiat per Marcos Morau. I del punt més àlgid transitaran, gairebé sense adonar-se’n, a la placidesa del dia que neix; exhaustos i trenats en carícies i converses —sobre política, sexe, greuges i avantatges generacionals—, en una promiscuïtat no sexual sinó d’absoluta camaraderia, rebran la primera llum del dia. La vida és allò ritmat entre confidències, accessos d’eufòria i recessos, i contribueix de forma decisiva a realçar-la o estilitzar-la la il·luminació de Carlos Marquerie, que ens fa viatjar dels vermells incandescents als verds introspectius i al·lucinats, dels tons càlids de la vora del foc —ambre translúcid— a la crua llum de l’alba que ressalta la intempèrie dels cossos.
Mentre sortim del teatre, Violeta Parra canta: “Volver a los diecisiete / Después de vivir un siglo / Es como descifrar signos / Sin ser sabio competente / Volver a ser de repente / Tan frágil como un segundo”. D’una manera dolçament contemplativa, de la mà de Sara i el seu somni lúcid, hem viatjat a l’adolescència i ens hi hem reconciliat.
Crítica publicada a Núvol el 9 de juliol de 2019
