Per treballar un camp, primer s'ha de desbrossar i atendre bé quina és la planta que arrelarà millor. Les coreògrafes d'UnaiUna (Laura Lliteras i Marina Fullana) han realitzat un notable treball d'escolta abans d'emprendre una coreografia que s'inspiri en el treball de camp, a Mallorca. És una mirada molt pròpia perquè van trobar que el ritme el donarien les cançons que les pròpies pageses cantaven al camp. També les que després utilitzarien pels seus moments d'esbarjo. El resultat de tot plegat és una peça carregada de sensibilitat i quotidianeïtat alhora, que evoca molts móns i un de sol: Galejar.
El cant, que s'interpreta en directe, marca la constància, i els matisos de cada treball del camp. Es cantava com qui respirava. Fins al punt que molts pagesos quan els demanaven que els cantessin per gravar-ho i no perdre aquesta perla patrimonial (uns historiadors, fa mes d'una dècada, segons explicaven els dramaturgs en la postfunció) havien de moure els braços com si treballessin. A diferència de la peça de dansa comunitària,que es va veure al Sismògraf, Labranza, el moviment és individual però puntualment es transforma en grupal, amb el que permet combinar una fisicitat i unes estructures de molta vistositat, amb els desplaçaments amplis. Els instants de dansa folklòrica, de molta vitalitat, remeten a un món telúric com el de Roberto Olivan (Socarrel), Hofesh Shechter (Sun, Political mother).
Una altra de les claus de l'obra és el vestuari. De fet, arrenquen com si les dones rentessin la roba (també un instant retratat al Sismògraf amb La bugada). La roba evoca al vestuari que variava si era per feinejar a casa,al camp o per lluir el diumenge. Certament, el jorn va avançant i les quatre dones treballen juntes, cooperant i compartint moments d'esbarjo fugaç o fregant-e els ronyons adolorits, tot i que, cap al capvespre es percep la diferència. Les que volen alliberar-se (cedint a la dansa més horitzontal, refregant-se per terra) reben l'adverència de les que jas¡han vestit per anara ofici. Com si fos imprescindible celebrar santament el diumenge (o les vespertines) perquè la collita fos beneïda. Un final amarg, un punt castrador, alienant, que trenca amb la imatge que hi pogués haver de nostàlgia. Si Toni Gomila retreu la pèrdua de la Mallorca autèntica a Acorar o a Rostoll cremat, clamant contra els pagesos que s'han venut les terres a immobiliàries que han equipat cases adossades per a turistes solvents, les de UnaiUna es limiten a exposar, a permetre el record, sense generar-hi una excessiva empatia. La recerca en l'ADN del tros llaurat de Mallorca ha estat molt fèrtil. Sense caure en una nostàlgia xarona, donen aire a un camp desaparegut, una peça que ben bé podria ser el resultat dels Premis Delfí colomé (com EgurRa, Pilar de dos, o Aèr).
