Gatzara

Teatre | Nous formats

informació obra


Autoria:
Alba Rihe
Intèrprets:
Alba Rihe
So:
Adrià Gil
Vestuari:
Sofia Archer
Sinopsi:

Abdominals. Cintura. Abdominals. Cintura. Bòtox. Fama. Liposucció. Tens 53.000 missatges sense llegir. One more time. Abdominals. Power boost. One more time, we’re gonna celebrate. La setmana passada vas utilitzar el dispositiu un 238% més. Body pump. El búho está triste. And you know I can’t fake it. Pilates. Decathlon. Volies dir “cómo triunfar en onlyfans”? Algo pasa con Mary. I am my own work of art. Fa 92 setmanes de l’última còpia de seguretat. Protein cookie. Energy bar. Oh boy you looking like you like what you see.

Com a artista resident del TNT, l’Alba Rihe ha decidit fixar-se en com l’imperatiu cultural de la hiperproducció i la turboidentitat acaba convertint-nos en cossos orquestra. Suspeses a la corda fluixa entre com ens veuen i com volem ser vistes, acabem caient a la xarxa de la hiperactivitat i l’autobombo. El més important és que estiguem sempre divines, per més que haguem d’autoexplotar-nos. La classe precària va al paradís.

Amb aquesta peça, l’Alba assumeix el repte de crear un solo ple d’humor i ironia, en què es proposa de deconstruir la figura de la diva i capgirar la nostra manera d’entendre l’èxit i la fama. Perquè les dives no deixen de ser una versió profana de la divinitat, al mateix temps que són carn de sacrifici. A Gatzara, l’Alba oficia una mena d’autòpsia festiva del cos d’aquesta divinitat profana, una dissecció carnavalesca on conflueixen mites, cançons i estiraments de bíceps.

El pes de l’autoexigència transita per altres peces del festival, com Calidoscòpica, de la Sònia Gómez, o Los inescalables Alpes, buscando a Currito, de la Chachi. Gatzara posa sobre la taula la politització del jo davant la mirada que el construeix, un tema que també tracten la Mariona Naudin (Songs for the bitch witch women) i l’Ira Brand (Ways to Submit). Ens exigiríem tant si no ens sentíssim permanentment observades?

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Gatzara

01/10/2023

Veganisme d'una exbistec

per Jordi Bordes

El món social estreny i obliga a una perfecció que acaba sent més de cara enfora que portes endins. Alba Rihe presenta un treball, un punt caòtic, en què comença erigint-se com una famosa que compleix amb tots els principis de la humanitat (i que s'autoexigeix a ser perfecta) fins a caure en una certa desorientació.

Ella, com a líder del grup desaparegut as bístecs, s'infringeix una classe aeròbica per mostrar-se tensa, tersa, compromesa i perfecta. Sembla explicar que el seu Instagram ha de lluir més qe la seva pròpia felicitat. Ho fa des d'una caricatura que va forçant la ganyota. Sí que és cert, que en la darrera escena sembla recobrar una certa centralitat i deixar de preocupar-se tant pels altres com per la realització d'una mateixa. Passejant amb la capa de seda se sent una heroïna del menjador de cas. Honora l'àvia anònima, les conductes domèstiques que difícilment trapassen el llindar del replà i entén que la festa, no ha de perquè ser la que ens convoca el calendari consumista, ni els concerts de les grans dives (Rihanna, Tina Turner, Shakira...) si no la que se celebra íntimament amb una mateixa, sigui amb les condicions que sigui.

Com si es pogués celebrar un menú vegà tant per la consciència com també pel sentit del gust. Probablement, necessita crar una connexió major amb el públic. Cert que l'espai de la Casa de la Música (molt tancati amb una temperatura que no para de pujar) no ajudava a empattizar en la cadena d'exercicis i que, la raó dramatúrigca, queda velada pel desplegament d'energia exposada sense prou argumentació.