Gelajauziak

informació obra



Companyia:
Kukai Dantza Konpainia, (Euskadi)
Estrena:
Estrenat a Catalunya Fira Mediterrània 2013
Autor:
Jon Maya, Cesc Gelabert, Sabin Bikandi
Direcció:
Jon Maya Sein
Coreografia:
Cesc Gelabert
Composició musical:
Sabin Bikandi, Xabier Erkizia
Text:
Kirmen Uribe
Vestuari:
Iraia Oiartzabal
Intèrprets:
Urko Mitxelena, Ibon Huarte, Eneko Gil, Alain Maya, Jon Maya i Nerea Vesga
Sinopsi:

La prestigiosa companyia basca Kukai Dantza i Cesc Gelabert s’uneixen per oferir una nova mirada a la dansa tradicional, per afegir una baula més en la cadena d’interaccions entre la tradició i la contemporaneïtat. Un projecte coreogràfic que té el carrer com a punt de partida i la plaça com a punt de trobada. Una peça desenvolupada sota el prisma de Cesc Gelabert i presentada amb la força i el rigor habituals dels integrants de Kukai. 

Crítica: Gelajauziak

14/09/2014

Enèrgic ball d'arrels basques amb una música que la contamina

per Jordi Bordes

Cesc Gelabert és un expert en donar un nou color i cos a la dansa folklòrica. Ja ho va fer, per exemple, reinventant la sardana en la inauguració del Grec del 2011 (La muntanya al teu voltant). En la Fira Mediterrània de l'any passat, va ajudar a revisitar les passes del folklore basc a partir d'aquesta coreografia. El resultat són duets, solos i alguna coreografia de conjunt que insisteix en la verticalitat (quan amb la sardana es va atrevir a ballar-la estirant la companyia al mateix terra, explotant amb intel·ligència, molt més els seus principis) i a donar la potència als moviments de cames (lleugers i alhora de gran fortalesa) i a uns braços que apunten al cel. Així, es fa difícil imprimir-hi gaire feminitat, tot i que s'aconsegueix amb una de les darreres peces (interpretada per la única intèrpret femenina). També feminitza balladors vestint-los amb faldilles i permeten que es pugui ballar per parelles entre homes.

Segurament, el que pesa més a la contra d'aquesta coreografia és la seva música gravada. Perquè sembla inncessari fer sonar castanyoles per l'altaveu quan els propis ballarins ja les fan picar, cosa que sovint, es converteix en un ressonar repetit, brut, que menystè la peça. N'hi hauria prou, en tot cas, en amplificar el so de les mateixes castanyoles o de les veus dels homes quan s'exhorten al ball, còmplices. Per últim, la potència que té l'element escenogràfic, que evoca al món siderúrgic de les costes Atlàntiques no s'aprofita quasi gens per integrar-lo al joc entre balladors. La seva aparent robustesa, comparable a la dels balladors, podria donar molt de joc... i queda com una ombra incompresa, oblidada.