Es podria dir que pel públic de Barcelona el
Ballet de Moscú ha esdevingut el seu principal proveïdor de ballets gràcies a
les seves habituals visites i a un repertori integrat per obres insígnies de la
dansa clàssica.
Si des de la seva primera visita a la ciutat
comtal, en 1998, la companyia ha ofert
muntatges com La Bella Dorment,
Trencanous i el Llac dels cignes, ara ha estat el moment de presentat Giselle, emblema del ballet romàntic.
La formació del Ballet de Moscú és conseqüència
i forma part dels petits grups que van sortir a la llum quan la URSS es va
desintegrar i s’han hagut de buscar la vida
actuant pel món convertits en ambaixadors
dels ballets clàssics de repertori. Sota
la direcció de Timur Fayziev la companyia ha efectuat gires internacionals i ha
sabut integrar-se al marcat actual oferint, a través de la seva ben dissenyada web,
no tan sols funcions, sinó que també master
class, dietes adequades als ballarins i actes paral·lels com va ser l’homenatge
que, en el seu moment, la companyia va retre a Rudolf Nureyev.
El Ballet de Moscú es pot catalogar com una
companyia de nivell mitjà tant en el que fa referència a la seva estructura com
a la categoria dels ballarins, la majoria dels quals han estat seleccionats,
pel mateix Fayziev, de diferents escoles i formacions de la Federació Rusa. Aquesta estructura obliga a reduir
personatges dels ballets si bé es manté l’essència original de l’obra, com en
aquest cas ha estat la coreografia de Jules Perrot i Jean Coralli.
La Giselle
del Ballet de Moscú obté un aprovat alt en el conjunt general del muntatge, i
un notable respecte a l’elenc femení , integrat per ballarines d’una maduresa
física i interpretativa que els permet transmetre l’essència del ballet romàntic.
Estil que queda palès en la posició del tors i en el moviment dels braços,
aquest destacat pel suport dels colzes en l’espai i per la posició dels dits índex i cor de les
mans.
Si bé Anatolie Ustimov queda discret en el seu
rol de príncep Albert, Cristina Terentiev, en el personatge de Giselle, obté un
notable alt i es converteix en el millor de la funció gràcies a la interpretació
que fa de la camperola alegre, enamorada i tràgica del primer acte, i de la
criatura etèria que esdevé en el segon,
on desplega el millor de les seves condicions de ballarina romàntica, que no són
poques.
