Giselle

informació obra



Coreografia:
Jules Perrot, Marius Petipa
Intèrprets:
Maria Menshikova, Irina Borisova, Svetlana Filatova, Mychailo Tkachuk, Aleksandr Abaturov, Ivan Sitnikov
Text:
Théophile Gautier, Heinrich Heine
Dramatúrgia:
Anna Maria Ricart
Direcció:
Mònica Bofill
Sinopsi:

El prestigiós St. Petersburg Festival Ballet presenta el ballet clàssic romàntic per excel·lència, que narra la història de Giselle, que mor després de descobrir que el seu amant l’enganya. Les Willis, un grup de dones sobrenaturals, convoquen a Giselle a la seva tomba per iniciar el ritual de venjança contra el galant però la jove l’acaba perdonant i l’allibera, finalment, de la mort.

Crítica: Giselle

06/03/2017

Giselle, la primera vegada

per Clàudia Brufau

“És que és la primera vegada que venim al teatre”, em diu disculpant-se una dona, acompanyada de les seves filles –se n’acaben d’adonar que seuen al meu lloc i que les entrades van enumerades. Just uns minuts abans m’escoltava atenta a la xerrada prèvia a la funció (espectacle a 360°). Somriu amb la il·lusió i inquietud de qui està a punt de tastar una cosa per primera vegada i intueix que li agradarà. Som al Teatre Auditori de Granollers on actua per primera vegada el St. Petersburg Festival Ballet, una companyia russa fundada el 2009 que es dedica a girar per Europa i Amèrica amb produccions del repertori clàssic i principalment rus. Sota la direcció Margarita Kamysh, la companyia presenta l’obra mestra del ballet romàntic francès: Giselle. Un ballet ideal per iniciar-se, perquè explica, com cap altre, una història ben senzilla i punyent, teixida amb una varietat escassa de passos que aflora amb una expressivitat extraordinària.

S’obre el teló i amb un tres i no res, la coreografia de Jules Perrot i Jean Coralli ens submergeix ràpidament en la història de Giselle, una camperola molt balladora que s’enamora de qui no toca. L’acció transcórre en un poblet d’Alemanya en el Renaixement (originalment, tot i que sovint el disseny de vestuari evoca una altra època). Una esveltíssima Svetlana Filatova encarna la protagonista i Alexandr Abaturov interpreta el duc Albrecht que sedueix la noia fent-se passar per Loys, un camperol del poble del costat. La primera escena, com la resta de la funció, llueix gràcies a la gràcia actoral, l’elegància i la tècnica depurada de Filatova (ballarina formada a la prestigiosa Acadèmia Vaganova, la cantera de ballarins del Ballet del Teatre Mariinski).

Giselle va ser un èxit immediat quan s’estrenà a la Salle Le Peletier de París, el 28 de juny de 1841, l’obra consagrà a la jove ballarina Carlotta Grisi, la primera Giselle. El ballet, idea original de l’escriptor i crític de dansa Théophile Gautier, va captivar el públic parisí que es veia, d’una manera o altra, reflectit en el destí de la jove camperola alemanya o del duc Albrecht. Per remot que pugui semblar el relat sobre aquests amants rurals desafortunats, apel·lava una qüestió que preocupava al públic burgès de meitats del segle XIX: amor romàntic vs. matrimoni de conveniència. Giselle ens parla d’amor, traïció, venjança i perdó; l’atracció entre dues persones d’estrats socials diferents. Tracta de la tasca complexa de prendre decisions en una societat classista: cal seguir el que ens dicta el desig o la raó? Cal que ens escoltem els altres?

Gautier s’inspirà en una llegenda recollida per Heinrich Heine a De l’Allemagne sobre les willis –esperits de noies joves mortes abans de les noces– i del poema “Fantômes”, de Victor Hugo, en el que una noia espanyola mor exhausta per ballar massa. El llibret l’articulà el dramaturg Jules-Henri Vernoy de Saint Georges i la partitura la va compondre Adolphe Adam. El compositor va seguir l’estructura dramàtica del llibret, i utilitzà per primera vegada en la història del ballet leitmotivs –una frase musical curta associada a un personatge o idea– així doncs,  n’hi ha un per l’amor de Giselle i Albercht, i un altre per les willis. D’aquest dream team que va donar llum a aquesta obra emblemàtica, no podem obviar el treball dels coreògrafs: Jean Coralli i Jules Perrot. Només va firmar el ballet en Coralli, però Perrot va crear les variacions –solos– i els passos de dos dels protagonistes, interpretats per Carlota Grisi i Lucien Petipa –el germà de Marius Petipa, el coreògraf de La Bella Dorment. Més endavant quan Marius Petipa va posar en escena Giselle a Sant Petersburg, aquest coreògraf va crear una variació nova per a Giselle en el primer acte (destaca perquè tècnicament és més complicada) i el pas de dos dels camperols, tota una demostració de virtuosisme.

Tornem a Granollers el 4 de març de 2017. Les dimensions del teatre no van permetre que la vintena de ballarins sobre l’escenari es desplacés amb desimboltura, tot i així és admirable com els intèrprets van esquivar aquesta dificultat amb professionalitat. És comú en aquest tipus de companyies concebudes per fer gires que la tècnica i la forma física dels ballarins siguin molt desiguals. De fet, hi havia un gran abisme entre els ballarins solistes i la resta. Però Giselle no és un ballet que presenti una coreografia complexa a nivell tècnic, sinó una coralitat i escolta mútua profundes, aspectes que ressalten molt positivament del treball del St. Petersburg Festival Ballet. El primer acte de Giselle ens presenta un poble que celebra la verema –tot i que en aquesta producció el raïm no fa acte de presència. Enmig de la festa Giselle i Albrecht festegen sota la mirada antenta i gelosa d’Hilarion, un noi enamorat de la protagonista que sospita del nouvingut. L’arribada a la vil·la d’una comitiva d’aristòcrates en búsqueda de refresc fa que Albrecht desaparegui, perquè no vol ser reconegut per Bathilde, la seva promesa. Quan el seguici marxa, Hilarion, que ha descobert la veritable identitat d’Albrecht, revela la notícia a Giselle. Ningú el creu, però ell toca el fiscorn i apareix la comitiva de nobles de nou. La notícia sacseja a Giselle que entra en xoc. Svetlana Filatova va interpretar amb subtilesa i passió el deliri de la jove camperola.

De l’alegria i el color del primer acte, en el segon ens endisem en el bosc on és enterrada Giselle. Cal destacar el disseny de llums, que malgrat la brusquedat de les transicions aconseguia reforçar l’ambient fantasmagòric i l’evolució lumínica de la nit a l’aurora. La coreografia ens introdueix paulatinament en el reialme de les willis, primer ens presenta la seva reina Myrtha, interpretada per una correcta A. Traitckaya, i finalment ens revela tota la germandat. Com en el primer acte, les dimensions del teatre no van permetre que la coreografia del cos de ball brillés. Tanmateix, la interpretació solemne i delicatada de Svetlana Filatova –Giselle– va embruixar al públic. Obedient, Giselle balla contra la seva voluntat, posseïda per l’esperit de venjança de les willis, que fan ballar fins la mort als homes que gosen visitar de nit el seu bosc. Hilarion en resulta víctima: cau pres en un ball frenètic orquestrat per les willis, que l’encerclen fins que cau mort. Giselle es rebel·la contra Myrtha i decideix salvar Albrecht. Com? Amb el sacrifici més sublim: ballar amb el duc en un pas de dos. La coreografia de Jules Perrot és senzilla, però 175 anys després de la seva estrena encara emociona per la progressió espiritual d’una posició a una altra.  A trenc d’alba, les willis –que perden el seu poder– desapareixen, Giselle s’acomiada per sempre d’Albrecht.

Sospirs, silenci, un aplaudiment torrencial. Malgrat totes les dificultats espacials i la desigualtat de les interpretacions dels ballarins, l’encant de Filatova i la perseverància del St. Petersburg Festival Ballet entusiasma al públic del Teatre Auditori de Granollers. Les noies del meu darrere no se’n poden estar de comentar: “eh! és boníssima la Giselle, m’ha molat mogollón” i jo busco amb la mirada la dona que m’he trobat just abans de començar la funció: aplaudeix emocionada.