“És que és la primera
vegada que venim al teatre”, em diu disculpant-se una dona, acompanyada de les
seves filles –se n’acaben d’adonar que seuen al meu lloc i que les entrades van
enumerades. Just uns minuts abans m’escoltava atenta a la xerrada prèvia a la
funció (espectacle a 360°). Somriu amb la il·lusió i inquietud de qui està a
punt de tastar una cosa per primera vegada i intueix que li agradarà. Som al
Teatre Auditori de Granollers on actua per primera vegada el St. Petersburg Festival
Ballet, una companyia russa fundada el 2009 que es dedica a girar per Europa i
Amèrica amb produccions del repertori clàssic i principalment rus. Sota la
direcció Margarita Kamysh, la companyia presenta l’obra mestra del ballet
romàntic francès: Giselle. Un ballet
ideal per iniciar-se, perquè explica, com cap altre, una història ben senzilla
i punyent, teixida amb una varietat escassa de passos que aflora amb una
expressivitat extraordinària.
S’obre el teló i
amb un tres i no res, la coreografia de Jules Perrot i Jean Coralli ens
submergeix ràpidament en la història de Giselle, una camperola molt balladora
que s’enamora de qui no toca. L’acció transcórre en un poblet d’Alemanya en el
Renaixement (originalment, tot i que sovint el disseny de vestuari evoca una
altra època). Una esveltíssima Svetlana Filatova encarna la protagonista i
Alexandr Abaturov interpreta el duc Albrecht que sedueix la noia fent-se passar
per Loys, un camperol del poble del costat. La primera escena, com la resta de
la funció, llueix gràcies a la gràcia actoral, l’elegància i la tècnica
depurada de Filatova (ballarina formada a la prestigiosa Acadèmia Vaganova, la cantera
de ballarins del Ballet del Teatre Mariinski).
Giselle va ser un èxit immediat quan s’estrenà a la Salle Le
Peletier de París, el 28 de juny de 1841, l’obra consagrà a la jove ballarina
Carlotta Grisi, la primera Giselle. El ballet, idea original de l’escriptor i
crític de dansa Théophile Gautier, va captivar el públic parisí que es veia,
d’una manera o altra, reflectit en el destí de la jove camperola alemanya o del
duc Albrecht. Per remot que pugui semblar el relat sobre aquests amants rurals
desafortunats, apel·lava una qüestió que preocupava al públic burgès de meitats
del segle XIX: amor romàntic vs. matrimoni de conveniència. Giselle ens parla
d’amor, traïció, venjança i perdó; l’atracció entre dues persones d’estrats
socials diferents. Tracta de la tasca complexa de prendre decisions en una
societat classista: cal seguir el que ens dicta el desig o la raó? Cal que ens
escoltem els altres?
Gautier s’inspirà
en una llegenda recollida per Heinrich Heine a De l’Allemagne sobre les willis
–esperits de noies joves mortes abans de les noces– i del poema “Fantômes”, de
Victor Hugo, en el que una noia espanyola mor exhausta per ballar massa. El
llibret l’articulà el dramaturg Jules-Henri Vernoy de Saint Georges i la partitura la va compondre Adolphe Adam. El compositor va
seguir l’estructura dramàtica del llibret, i utilitzà per primera vegada en la
història del ballet leitmotivs –una frase musical curta associada a un personatge
o idea– així doncs, n’hi ha un per
l’amor de Giselle i Albercht, i un altre per les willis. D’aquest dream team
que va donar llum a aquesta obra emblemàtica, no podem obviar el treball dels
coreògrafs: Jean Coralli i Jules Perrot. Només va firmar el ballet en Coralli,
però Perrot va crear les variacions –solos– i els passos de dos dels
protagonistes, interpretats per Carlota Grisi i Lucien Petipa –el germà de
Marius Petipa, el coreògraf de La Bella
Dorment. Més endavant quan Marius Petipa va posar en escena Giselle a Sant Petersburg, aquest
coreògraf va crear una variació nova per a Giselle en el primer acte (destaca
perquè tècnicament és més complicada) i el pas de dos dels camperols, tota una
demostració de virtuosisme.
Tornem a
Granollers el 4 de març de 2017. Les dimensions del teatre no van permetre que
la vintena de ballarins sobre l’escenari es desplacés amb desimboltura, tot i
així és admirable com els intèrprets van esquivar aquesta dificultat amb professionalitat.
És comú en aquest tipus de companyies concebudes per fer gires que la tècnica i
la forma física dels ballarins siguin molt desiguals. De fet, hi havia un gran
abisme entre els ballarins solistes i la resta. Però Giselle no és un ballet que presenti una coreografia complexa a
nivell tècnic, sinó una coralitat i escolta mútua profundes, aspectes que
ressalten molt positivament del treball del St. Petersburg Festival Ballet. El
primer acte de Giselle ens presenta
un poble que celebra la verema –tot i que en aquesta producció el raïm no fa
acte de presència. Enmig de la festa Giselle i Albrecht festegen sota la mirada
antenta i gelosa d’Hilarion, un noi enamorat de la protagonista que sospita del
nouvingut. L’arribada a la vil·la d’una comitiva d’aristòcrates en búsqueda de
refresc fa que Albrecht desaparegui, perquè no vol ser reconegut per Bathilde,
la seva promesa. Quan el seguici marxa, Hilarion, que ha descobert la veritable
identitat d’Albrecht, revela la notícia a Giselle. Ningú el creu, però ell toca
el fiscorn i apareix la comitiva de nobles de nou. La notícia sacseja a Giselle
que entra en xoc. Svetlana Filatova va interpretar amb subtilesa i passió el
deliri de la jove camperola.
De l’alegria i el
color del primer acte, en el segon ens endisem en el bosc on és enterrada
Giselle. Cal destacar el disseny de llums, que malgrat la brusquedat de les
transicions aconseguia reforçar l’ambient fantasmagòric i l’evolució lumínica
de la nit a l’aurora. La coreografia ens introdueix paulatinament en el reialme
de les willis, primer ens presenta la
seva reina Myrtha, interpretada per una correcta A. Traitckaya, i finalment ens
revela tota la germandat. Com en el primer acte, les dimensions del teatre no
van permetre que la coreografia del cos de ball brillés. Tanmateix, la
interpretació solemne i delicatada de Svetlana Filatova –Giselle– va embruixar
al públic. Obedient, Giselle balla contra la seva voluntat, posseïda per
l’esperit de venjança de les willis,
que fan ballar fins la mort als homes que gosen visitar de nit el seu bosc.
Hilarion en resulta víctima: cau pres en un ball frenètic orquestrat per les willis, que l’encerclen fins que cau
mort. Giselle es rebel·la contra Myrtha i decideix salvar Albrecht. Com? Amb el
sacrifici més sublim: ballar amb el duc en un pas de dos. La coreografia de
Jules Perrot és senzilla, però 175 anys després de la seva estrena encara
emociona per la progressió espiritual d’una posició a una altra. A trenc d’alba, les willis –que perden el seu poder–
desapareixen, Giselle s’acomiada per sempre d’Albrecht.
Sospirs, silenci, un aplaudiment torrencial. Malgrat
totes les dificultats espacials i la desigualtat de les interpretacions dels
ballarins, l’encant de Filatova i la perseverància del St. Petersburg Festival
Ballet entusiasma al públic del Teatre Auditori de Granollers. Les noies del
meu darrere no se’n poden estar de comentar: “eh! és boníssima la Giselle, m’ha
molat mogollón” i jo busco amb la mirada la dona que m’he trobat just abans de
començar la funció: aplaudeix emocionada.
