Give me protein

informació obra



Intèrprets:
Marina Miguel, Alma Steiner
Ajudant de direcció:
Piero Steiner
Composició musical:
Diversos artistes
Coreografia:
Kernel Dance Theatre, Junyi Sun
Vídeo:
Francesco Puppini
Producció:
Asoc. NuKli, AMIE, CC Barceloneta
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

Els deliciosos batuts Give me protein són l’opció ideal per a persones actives i culturalment inquietes com vosaltres. Pura proteïna de sèrum, d’altíssima qualitat. No deixeu escapar l’oportunitat de gaudir d’un dels millors productes de la temporada. L’esport com mai no l’hagueu viscut abans! Una reflexió sobre els estereotips de gimnàs, l’obsessió per la imatge, la idealització de l’estètica, l’esclavització del cos. Give me protein són moviment i humor posats al servei d’un espectacle sobre la banalització de la vida i sobre el sistema de relacions entre l’esport i la dansa. Adorem el cos a l’esport, adorem el cos a la dansa, i ens volem sentir adorats a les xarxes socials. Esport, dansa, cos, adoració. Però podria un gimnàs transformar-se en un espai escènic? Podria el cos transformar-se en una escultura grega? Podríem arribar a convertir-nos en simples venedors de la pròpia imatge? Què restarà de nosaltres quan ens morim? Pols de proteïnes?

Crítica: Give me protein

09/09/2019

Denúncia incoherent del culte al cos

per Jordi Bordes

Treball de desgast, generós, dels tres intèrprets que suen a la plaça com ho farien dalt d'una pista d'un gimnàs. Volen fer una denúncia de l'excessiu culte al cos, de la desproporció (quan la musculatura i l'alimentació es miren de forçar a través de la ingesta de pastilles i d'un excessiu exercici físic. L'esgotament dels ballarins ho és també dels espectadors que veuen, atònits, el seu cansament. Aquesta intenció de voler posar el cos al límit recorda un dels mètodes de treball de Jan Fabre (esgotar el cos perquè l'actor sigui el més real possible, no li quedin màscares on refugiar-se: Belgian rules, per citar un exemple del controvertit coreògraf dels Països Baixos).

La pega és que volent denunciar exposen el seu cos fibrat. Si el que es volia transmetre era un cant a la llibertat dels cossos, hagu´res estat molt més efectiu, per exemple, convidar a ballar tothom i no tancar-ho amb l'esgotament final per construir una mena d'escultura (amb els pots de vitamines) a qui retre culte.