Hi ha performances que pots gaudir o submergir-t’hi més pel seu
potencial que pel que realment vius durant la funció. Goldengas,
performance sociodélica, crec, que n’és un exemple. La
proposta que dirigeix Ignacio Galilea –performer multidisciplinari
que ha treballat amb artistes com Marcel·lí Antúnez– es planteja
des de l’inici en dos plans juxtaposats. En un hi trobem l’acció,
la performer (Susana Goulart) qui encarna una dona vestida amb un
abric de cuir i una gorra russa que li tapa tota la cara, que carrega
amb una bombona de butà. En l’altre pla, la no-acció, que en
aquest cas es tracta de subtítols projectats a la paret. Amb la
premissa que els comentaris que llegim són els pensaments del
públic, Galilea es confronta amb el què passa escena i amb allò
podria estar passant pels caparrons dels espectadors. Custodiant la
paret del fons, darrera una taula, hi ha el mateix director i en
Carles Lòpez que s’encarrega de la música.
Aquest distanciament a l’inici és divertit, però a la llarga
destorba sobretot perquè la performer fa tot un viatge, una
metamorfosi, de menjar merda i carregar amb una bombona de butà com
si fos tot allò que arrossega a l’existència més miserable a la
convicció heroica que al donar la volta la truita a la realitat es
converteix en un superheroïna. Sense begudes energètiques pel mig,
la bombona de gas es converteix en la font d’energia positiva que
dona ales a la superheroïna enfundada en un vestit daurat, amb capa,
perruca rossa i ulleres de sol.
Aquesta mena de viatge iniciàtic d’aquesta heroïna surrealista
es mostra amb la projecció d’un vídeo filmat a les naus del
Konvent.zero de Cal Rosal (El Berguedà). De fet, els audiovisuals són
la documentació del canvi o de la revelació de la protagonista.
Realment hi ha poca acció al llarg d’una hora, però la performer,
la Susana Goulart desprèn una energia intensa i et fa creure el seu
personatge, ja sigui en la misèria com en la més absoluta
positivitat il·lusòria. Ara bé, els subtítols que pretenen ser
intel·ligents es converteixen en un joc indecís: faig mofa de la
performance i la performer o les qüestiono per reforça-les? Més
que ambigüitat en la proposta, es nota la manca de recerca –que
deu ser per manca de temps. Goldengas també flirteja amb el
ritual, trencant en algun moment amb la quarta paret, però aquests
intents tampoc acaben de ser consistents. En aquest aspecte sembla
que la delimitació de l’espai i la quarta paret no s’acabin de
definir bé, la qual cosa fan que les petites excursions cap el
públic o del públic cap a l’escena es converteixin en accions un
pèl ortopèdiques. El millor de la peça? La cara de felicitat de la
performer imaginant-se volant com Superwoman davant d’un
ventilador, pot fer creure per uns instants que de la merda potser en
podem fer or.
