Gota a gota

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

No quedarà cap fil, el vi vessarà fins a l’última gota, les petites llums, com cuques de llum, brillaran tota la nit, vindrà el diluvi, vindrà la pluja, després del diluvi vindrà la pluja i en silenci i sense llum la sentirem caure. Una pluja vermella. Cada gota una ferida. Cada ferida una llum.
“Gota a Gota” és una celebració poètica de la vida. Una celebració poètica de la mort. Una cerimònia sagrada. Una cerimònia pagana. És una bella trobada d’éssers fràgils, bells, ferits, espantats, perduts… Una aventura que ens ajuda a suportar la destrucció, la confusió… És la gota que fa vessar el got. És també el que tu vulguis veure. El que vostè vulgui veure. Quan tot parla de finals és, d’alguna manera, el millor final que podíem oferir.

Crítica: Gota a gota

17/11/2022

Ritual contemplatiu dels sentits

per Jordi Bordes

El que proposa El Canto de la Cabra en aquest espectacle demana entrar amb les ganes de ser seduït. Des de la penombra i jugant amb el sentit de l'olfacte (l'olor a material cremat i al vi que va regalimant sobre d'una placa sonora transporta a un món catàrttic. de ritual. Els intèrprets no s'adrecen al públic, no desfensen una trmaa o un persionatges. Com uns missioners de la poesia plantegen moments de calma, de sorpresa, de llum enmig de tanta foscor. Els textos, al·legòrics, són complementaris o, fins i tot, sobrers.Perquè la poètica es desempallega de la paraula i esdevé imatge en moviment. El que sembla un treball coreogràfic dels manipuladors (encenedor en mà) resulta ser només fruit de passar curosament entre els fils que seran cremats i que donaran al quadre una tridimensionalitat en el foc, petites flames que sembla una comunitat de lluernes desplaçant-se embriagades per la flaire a vi, com si fossin mosques en un celler humit carregat de teranyines.

El dispositiu és senzill i molt efectiu i, s'intueix, molt laboriós en la construcció perquè són centenars els fils que es cremaran i que van coreografiant l'espai, alternant les llums d'a fora cap endins. Mentre els guants gotegen sang amb parsimónia el vi, una societat es dessagna. Les agulles són ferides que s'obren quan es treuen del làtex i que comença a rajar. Primer les superiors, al final, les dels dits. La velocitat es precipita a mesura que els camins de líquid flueixen per on hi h més pressió i volum a buidar. L'experimentació permet ensenyar els diferents desplaçaments d'aquests guants que acaben rodant sobre si mateixos com una baldufa, intuint la tragèdia del cos que resta inert sense gota de sang. La coreografia capriciosa del foc recorda a les accions de la companyia Carabosse (Cerimònia del foc), però en un espai elimitats i envoltant també bona part dels espectadors. El ritual en un espai tancat incorpora l'olor i una sensació de vulnerabiitat (per làngúnia que alguna flama afecti a l'estructura de la caixa teatral. Sortosament, hi ha distància i una prevenció imprescindible però la sensació de fragilitat s'afegeix a aquesta catarsi uqsi rupstre d'homes que pintaven a les cavernes a la llum del foc.