Avui, Lorca és el nom d'una ferida en la literatura i dramatúrgia espanyola. Perquè va ser una de les primeres víctimes del feixisme, en l'alçament militar colpista del 1936. Sovint, els recitals que es convoquen mantenen aquest to de denúncia, absolutament necessari. Més, quan encara no se sap on està enterrat, després de la seva indignant execució. Però Lorca, més enllà de les seves tragèdies dramàtiques, era un poeta que feia dringar els versos, frescos, com l'aigua que baixa del riu, reduint la velocitat a mesura que s'amplia el llit del riu i que s'apropa a la desembocadura. Aquest és el Lorca que convoca la veu de Maria Clausó i la guitarra de Juan Mario Cuellar.
El puntejat de guitarra és juganer. I el moviment arrenca volàtil, acompanyant les imatges que defineix la paraula i que tant repassa escenes dels somnis (El retablillo de don Cristóbal) de com s'intueix els amors impossibles de Bodas de sangre. S'acompanya d'algunes cançons com la Paco Ibáñez (musicant versos de León Felipe, a Como tu). Molts són els músics (Joan Manuel Serat amb Herido de amor, per exemple) que s'han atrevit a fer una dramatúrgia musicant els seus poemes. O de dramaturgs que han volgut fer-ne un homenatge representat (com ara, el de Pep Tosar, per exemple). La mirada que proposen Maria Clausó i Ever Blanchet (que assumeixen el rol de la posada en escena, conjuntament) té moments de pèrdua, de desesper, però sempre li permeten una sortida al muntatge. Com aquell "Me queda la palabra", tot i haver-ho perdut tot.
La interpretació de Clausó parteix de la complicitat, amb petites mirades de ritme pausat al guitarrista virtuós. S'exposa des de l'actriu que vol dir, amb la nuesa més gran possible, sense amagar-se en l'èpica o la tragèdia, però passant per passatges que auguren cataclismes emocionals. Podria ser la veu d'una jove, la del primer amor, però la traspassen a la mare de Rosita ( que ens pot recordar a Doña Rosita la soltera, encara que no hi aparegui el text). Potser la sorpresa és que, des de la maduresa, també hi ha lloc per a il·lusionar-se (no ho feien també les filles de La casa de Bernarda Alba?), per compartir un petit somni cada vespre amb un públic fidel que escolta i s'emociona silenciosament. Lorca al centre, de qui també se n'extreu rèpliques d'El público i d'Así que pasen cinco años, aparentment més desdibuixades.
La guitarra es crema, com un ritual inútil, però mentre queda en cendres té temps per ressonar les imatges refrescants d'un Lorca que podria evocar la Granada orfe a Mariana Pineda. La dramatúrgia de Blanchet agafa molts fils invisibles d'autors i de diversos segles. Són com corrents internes: totes mantenen un aire optimista en un riu que s'acabarà assecant. Però de les darreres notes agòniques n'emergirà una nova au fènix amb el que mantenir l'esperança i la fe.
