En mitad de tanto fuego

informació obra



Autoria:
Alberto Conejero
Direcció:
Xavier Albertí
Intèrprets:
Rubén de Eguía
Sinopsi:

Desig, guerra, deserció, poder, violència, pàtria… Alberto Conejero comparteix amb el públic la bellesa, el misteri i la foscor d’un poema èpic a través del qual dialoga amb la condició humana i enllaça èpoques diverses. Combina veus del passat i del present. Ho fa a partir del personatge de Pàtrocle, company d’armes d’Aquiles. Un muntatge a partir de la Ilíada d’Homer i altres textos, que ens apropa a una obra fonamental de la literatura clàssica grega.

Intèrpret, dramaturg i director. Tres grans talents presenten un espectacle que és tant una cançó de guerra com un oratori per a les víctimes, un poema fosc en el qual es parla de la violència en el camp de batalla, però també de la violència del desig. Perquè la Ilíada comença amb les desercions de dos homes que s’estimen i que abandonen el camp de batalla deu anys després que la guerra hagi començat. Encara parlem de la guerra de Troia perquè encara continua cremant.

Crítica: En mitad de tanto fuego

20/07/2023

Intens relat de Pàtrocle, l'altre taló d'Aquil·les

per Jordi Bordes

Alberto Conejero recull el mite de Pàtrocle, amant (o amic) d'Aquil·les, i el trasllada al segle XXI. Entre la sagnia de les lluites a Troia, per un afer conjugal (Menelau vol rescatar la seva dona Helena dels braços de Paris que l'ha segrestada, aparentment) que es converteix en una oportunitat política (per a provocar una batalla entre Troia i Esparta), hi transita un amor complet entre els dos protagonistes. La veu que escriu Conejero (Medea, Troyanas) és la d'un Pàtrocle entregat i confiat a una relació que només abandonaria si això perjudiqués el seu Aquil·les. L'amor no té temps a perdre la seva tensió perquè abans Pàtrocle agafa l'armadura del seu amant i atemoreix les tropes troianes fins que hi perd la vida. Admet que mata per amor i que, tot i la noblesa de la seva entrega fereix i assassina com si matés per odi. La veritat són com les dues ombres que es projecten als laterals de l'escena en l'arrencada del muntatge. Dos potents focus de llum es creuen en el cos de Rubén de Eguía que fa evident la dualitat de la veritat. Un mateix cos ensenya ombres adverses. Albertí s'ha convertit en un mestre en el format intèrpret + focus per a històries d'una terrible èpica i d'una aclaparadora emoció (com ho va demostrar Pere Arquillué a El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc o, anys enrere, Carme Sansa amb el Vostè ja ho entendrà). Si a l'entrada, els llums contraposats semblen indicar que no hi ha temps i espai que distancii una acció de l'altre, a mesura que avança la interpretació es va obrint l'espai amb altres focis contraposats i amb llum zenital de filtres que relativitza la trama. Que li descobreix profunditat i, per tant restableix les dimensions originals (alçada, amplada, profunditat del volum geomètric) però que també s'hi afegeix el temps: La trama social transcorre al darrere, i col·loca una distància amb l'actualitat. Però la trama íntima torna al prosceni reduint-ne aquest salt temporal. La vida, cert, sempre es viu en primeríssim primer pla.

La fragilitat de Pàtrocle s'amotlla perfectament a l'invencible Aquil·les. Conejero tria el dèbil perquè és l'humà d'aquesta relació. I és la que millor pot expressar els seus dubtes, les seves pors, la seva vulnerabilitat, des d'un amor absolut i sabent que és un personatge incomprès, menystingut pel seu pare, fins i tot, i que incomprensiblement ha trobat els favors d'un dels éssers més valorats de la tropa. En la cova d'un centaure (meitat home, meitat animal) descobreixen l'amor sorpresos de la seva intuïció, d'un llenguatge de cossos que no entén de la racionalitat d'Atenes. Però que hi és i que batega dins seu. Rubén de Eguía, doncs, disposa d'un text carregat d'imatges i adjectivació, coplex, que viatja de l'acció èpica a l'íntima en la que pot escanyar les paraules que el fereixen, que l'han arraconat de la glòria dels argonautes ("Nada") o que funciona com a invocació ("Aparece"). De Equía travessa auster, espartà, pel viatge emocional que proposa Conejero. El clàssic vessa delicadesa i un amor dolorós que assassina i per la que es mor. Potser l'amor menys maltractat per la desídia i les convivències acomodatícies.