Com s’escriu la història? Com ens l’han explicat i com, d’aquesta forma, s’ha construït la realitat en la que vivim i els valors en què es basa la nostra existència? La màxima diu que la història l’escriuen els vencedors i per això el relat es basa en gestes més o menys èpiques que, sovint, obliden part de la realitat i, sempre, prescindeixen del factor humà inevitablement existent darrera dels episodis que, des del passat, expliquen el present.
Partint d’aquesta constatació, Alberto Conejero (El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai) ha agafat la Ilíada d’Homer, l’ha reinterpretat, l’ha humanitzat i l’ha ancorat al segle XXI convertint-la en un monòleg preciós pel que explica i per com ho explica en el qual els protagonistes ja no són Aquil·les i la testosterona bel·licista sinó el seu amic Pàtrocle, una ànima bona moguda per l’amor que sap que en qualsevol guerra no hi ha guanyadors i somia en un món sense venjances, ni banderes ni pàtries.
Enmig de tant foc, Pàtrocle s’erigeix com el factor humà. I el que explica és més memorable que el relat oficial, extremadament més emocionant i, sobretot, radicalment modern, apuntalat per l’atemporalitat amb què Conejero aborda la història i que li permet, amb un protagonista de la Grècia antiga, parlar de temes i personatges ben contemporanis. El millor de tot plegat és, però, que En mitad de tanto fuego no és un relat bonista sobre les conseqüències de la guerra sinó un discurs molt ben trabat, consistent i bonic sobre els oblidats de la història, l’amor, el desig i el sacrifici. Sobre tot allò que ens fa humans, en definitiva.
Tal i com ja va fer amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, Xavier Albertí transforma la peça en un espectacle fosc i radicalment minimalista, conscient que la potència de les paraules és tant abassegadora que no cal res més. A En mitad de tant fuego, el moviment escènic és pràcticament inexistent i l’espai escènic es construeix, únicament, a partir d’una extraordinària il·luminació de forma que tot l’artifici —i la magnifica impressió que provoca— recau en aquest text excel·lent i en la brutalíssima interpretació amb què el basteix Rubén de Eguía.
El que fa Rubén de Eguía és molt i molt difícil. No és que col·loqui les paraules amb una precisió tan mil·limètrica que sembla que les hi hagin escrit expressament. És que s’hi mimetitza i, així, transcendeix la mera tècnica per assolir el magnetisme escènic dels grans intèrprets fins al punt que serà Pàtrocle per sempre més. En mitad de tanto fuego aconsegueix situar-se en aquell estadi dolç d'alguns monòlegs en el qual tota la resta desapareix (el temps, propi teatre, la resta d’espectadors...) i un té la sensació d’estar, a soles, amb l’intèrpret i el text.
