L’escenificació dels grans mites grecs al teatre ja no exigeix grans produccions, grans escenaris, construccions de temples de cartó pedra, coreografies que expliquin les grans batalles al Peloponès i més enllà. Si aleshores, les epopeies, les tragèdies eren explicades pels seus autors o pels rapsodes de l’època, bo és que es pugui replicar aquesta manera de fer. Un sol actor, un sol narrador, una sola veu, un sol cos. Una sola persona per explicar la història d’aquests herois. O si més no una aproximació, una ficció paral·lela que córrer la veritable història escrita i a través d’aquesta nova proposta ens la fa més contemporània. Fer entendre la universalitat del mite original donant-li una lectura actual. Però sense cap altra manera de transmetre-ho que a través de la paraula i el gest. Sergi Torrecilla era la quietud personificada a Licaó. Apologia del desig; ara, Rubén de Eguia omple tota la sala del Akademia per, en un exercici corporal més contingut que expansiu, es posa a la pell de Pàtrocles, heroi màrtir de la Guerra de Troya, amic i amant d’Aquil·les.
Tal escomesa la pren no sols Rubén de Eguía, sinó també el dramaturg Alberto Conejero i el director Xavier Albertí. L’adaptació que fa l’extremeny de la Ilíada es fixa principalment en un dels personatges secundaris més heroics, Pàtrocles. El mateix mortal, amic del diví Aquil·les, s’erigeix en una espècie de fantasma que reviu per explicar el seu relat dins la gran història de totes les guerres, la mare, “la font de totes les llàgrimes”, a partir de la qual totes les altres guerres que hi ha hagut, han volgut replicar la mateixa barbàrie, la bogeria. Per això, Conejero dona al seu personatge aquesta mena d’aura de testimoni de tots els temps perquè no sols pugui explicar la seva història a la Guerra de Troya, sinó que recordi altres guerres i altres herois anònims (i més propers a la contemporaneïtat) que han vingut després. Detalls com aquest o la reivindicació de la relació homo eròtica entre Pàtrocle i Aquil·les fan de “En mitad de tanto fuego” un al·legat antibel·licista i d’acceptació de l’amor en totes les seves formes. D’aquí les referències de Safo, Pedro Lemebel, Anne Carson, Luis Cernuda, entre altres veus. Amb una lírica que complementa la bellesa del poema d'Homer, Conejero se centra a crear un personatge tràgic que posa el focus en la seva relació amb l’immortal Aquil·les. Amb un pròleg massa llarg quan entra a la història, comença lluminós sense temor i relata amb infinita innocència com, després de ser expulsat del seu regne, forma una família amb el Minotaure i el seu company de jocs eròtics, Aquil·les. L’amor i el plaer que sent durant aquests anys es fan més tràgics quan ambdós van durant 9 anys a la guerra i Pàtrocle decideix convertir-se en l’heroi de guerra que abominava, en el monstre que criticava que es podia convertir el seu amant. Al final de la història hi ha una lliçó que no passa desapercebuda: la incoherència humana encarnada en el pare de Pàtrocle: expulsa el seu fill per haver esclafat el cap d’un noi que es burlava d’ell i després celebra la seva mort heroica, havent matat més de 100 “enemics”.
Amb aquest material director i intèrpret creen una composició escènica simple però de gran impacte. A escena no hi ha res més que l’actor i els múltiples focus que van perfilant els retalls a la seva figura, donant-li llum i foscor quan el text ho marca, colors contrastats quan el personatge es va enfonsant. La dupla a les llums entre Albertí i Toni Ubach (que ja van fer un treball semblant a El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc de Josep Maria Miró) configura l’espai escènic que el mateix actor va dibuixant amb el gest i el moviment. La feina de de Eguía és fantàstica. Amb els anys, l’intèrpret ha anat agafant pes i treu tota la sensibilitat a Pàtrocle. El final, tanmateix, defecte de l’autor, es fa massa reiteratiu i cau en la trampa dels falsos finals. El missatge és clar i diàfan, emfatitzar-lo de més pot acabar sent alliçonador.
