Cal reconèixer-ho , com ho reconeix el mateix Alberto Conejero. La realitat és que res del que s’ha escrit en prosa o en poesia, s’ha pintat en quadres esgarrifosos o s’ha filmat en pel·lícules que deixen ben a la vista les ferides físiques i psíquiques que provoca l’horror de la guerra, ha evitat que el món es llancés constantment a organitzar noves guerres . I no cal fer-se il·lusions bonistes; cal témer que així seguirà sent pels segles dels segles. Cal témer que aquell pòsit destructiu i autodestructiu que la humanitat arrossega des de sempre, aquest quelcom que els poderosos saben alhora com atiar quan es tracta d’encendre els ànims i incitar a posar en marxa noves matances bèl·liques , seguirà formant part del factor humà fins la fi dels temps. Però , com diu alhora Conejero, malgrat aquesta aparent inevitabilitat, “què necessari és que els poemes i les cançons no ens permetin oblidar!” I posats a no oblidar, cal admetre que allò que va passar a Troia, continua ben viu a la nostra memòria. La de Troia ben bé podria ser considerada com “la mare de totes les guerres”. I no pas perquè abans d’ella els humans no es matessin amb la mateixa ferocitat, sinó perquè - i gràcies precisament a un poeta cec i a una colla de tràgics dramaturgs que li van donar forma escènica a aquells esdeveniments- la guerra de Troia, els seus antecedents, l’èpica dels seus deu anys de lluita constant , i les conseqüències que es van derivar d’aquell conflicte tant pels vencedors com pels brutalment derrotats, arriba a assolir una dimensió gairebé metafòrica. I en ella poden veure’s reflectides totes les guerres d’aquest, i de qualsevol altre món: no per res, el seu recorregut ha inspirat no poques fictícies guerres galàctiques.
Tot això ho sap més que bé un autor que , segons pròpia confessió, ja a l’escola i sent adolescent, es sentia fascinat pel poema homèric i els seus derivats. I que ara li atorga la paraula a Pàtrocle, fill de l’argonauta Meneci, i destinat a convertir-se en el millor amic i inseparable amant del gloriós i semi diví gran guerrer Aquil·les, aquell que hagués resultat del tot invencible sinó hagués sigut per culpa d’un vulnerable taló. És cert: algunes versions de la historia obliden el caràcter homoeròtic d’aquesta relació. O el deixen en un molt llunyà segon pla, com fa Madeline Miller en la seva força elogiada novel·la “La cançó d’Aquil·les” que, per cert, converteix també Pàtrocle, com ho fa Conejero, en el narrador en primera persona de la seva història. Però és el mateix Plató d’ “El banquet” qui deixa constància de la inqüestionable naturalesa d’un vincle que, al monòleg de Conejero, adquireix consciència de la seva plenitud carnal a la cova del mític centaure. Però deixem-nos de figures mítiques ,de grans herois tocats d’un punt de divinitat i de guerrers que , en nom de la pàtria, del rei, dels deus o del que sigui, deixen els camps de batalla coberts de joves i bells cadàvers que ja mai no podran anar-se’n fent vells al costat de la persona estimada. Aquesta és precisament la gran gesta a la qual aspira Pàtrocle: envellir al costat de l’estimat, oblidant-se d’honors , clamors populars i regies recompenses. I és que en temps de guerra, no existeix gesta més improbable i difícil d’aconseguir que aquesta aspiració de quotidiana plenitud sensual i emocional. La gran paradoxa resideix en el fet que el mateix Pàtrocle que no aspira a altra cosa que a aquest bé domèstic , i que n’és massa conscient del malbaratament de vida , de bellesa i de desig provocat per les guerres de tots els temps ( el text no creu tampoc en els límits cronològics, i aposta tota l’estona per l’atemporalitat sense cronologia limitada ) acabi realitzant per amor la més sagnant gesta heroica. Conejero assenyala aquí la contradicció existent entre el text d’Homer i les paraules que Simone Weil li va dedicar al personatge. Per a ella, Pàtrocle és la persona que “va ser dolç amb tothom ,sense cometre cap acte brutal ni cruel”. Però Conejero ens recorda que ,per contra, a “La Ilíada”, Pàtrocle es posa l’armadura del seu estimat i provoca una veritable escabetxina , al llarg de la qual s’esborren les fronteres , i allò que s’havia començat a fer per amor s’acaba fent per odi.
Ara, ell mateix s’ha convertit en un bell cadàver. Però donat que, volent venjar-lo, també Aquil·les està condemnat a que Héctor faci que la mort li entri pel taló, espera encara retrobar-se amb la fantasmagòrica presencia de qui ha estat dipositari del seu amor. Tot i que ja està trigant massa. L’espera , l’omple Pàtrocle oferint-nos les paraules d’un ben notable text que en vol tenir quelcom d’al·legat antibel·licista formulat per algú plenament conscient de la molt limitada eficàcia que presenta l’al·legació: com dèiem abans, després d’ella , la maquinaria guerrera seguirà marcant el pas com si res . I que ens arriba de forma ben precisa gràcies a l’estupendament equilibrada interpretació d’un Rubén de Eguia que deixa a la vista tot el desconcert, tota la tendresa , tota la fragilitat i tota la ràbia impotent que travessa el seu personatge. Un personatge per al qual la també excel·lentment puntuada direcció de Xavier Albertí ha creat, juntament amb Toni Ubach, una il·luminació capaç de carregar de força expressiva el buit espai , tot omplint-lo de salts entre la foscor i la llum que delimiten el desconcertant i irreal territori més enllà de la vida en el qual ens trobem. Això, mentre un focus crea ombres duals ben reveladores també del lloc que ara habita Pàtrocle, un cop aquest ha convertit un acte d’amor en un acte d ‘odi, amb conseqüències tan letals per a les seves víctimes , com per a ell mateix. Serà factible , convertir aquest lloc de la mort en l’espai en el qual es faci real la vida anhelada? Per què estarà trigant tant, l’estimat Aquil·les?
