La Sala Beckett tanca temporada amb Nessun Dorma d'Eu Manzanares, a la sala de baix, i En mitad de tanto fuego d'Alberto Conejero, a la de dalt. I és d'aquesta darrera obra, interpretada per Rubén de Eguía i dirigida per Xavier Albertí, de què parlarem aquí.
Sol en el buit, l'actor mira el públic sense vacil·lació, posseït per la força i la desolació del personatge. Rubén de Eguía fa una composició immillorable, sòbria i poderosa, amb un treball molt destacat de dicció rítmica que du el segell Albertí. Transita per una prosa poètica, escandeix ‒paladeja‒ alguns versos i sap donar l'èmfasi requerit a les repeticions i símils ‒no homèrics, sinó contemporanis‒ que articula el dramaturg. Recita en grec antic el proemi d'invocació a la musa i n'aventura reformulacions més sòrdides ‒“Cantad, oh moscas, la cólera”‒, o bé posa l'èmfasi en la resistència a la barbàrie. En el gest, opta per una continguda precisió, per no fer massa evident o fàcil l'emoció del personatge ‒especialment, tenint en compte que la paraula ja ho diu tot‒.
Es demana com ha d'anomenar el seu amant des d'aquí on es troba. És al món de les ombres i els focus creuats ens ho recorden, en perfilar-ne la silueta duplicada als murs laterals de la sala de dalt de la Beckett. En aquest lloc funestament etern ‒l'inframon, per on pul·lula com una ànima en pena‒, Pàtrocle omple l'absència de l'heroi estimat amb paraules, i corre el risc que el seu ressò faci més fondo l'esvoranc. Lluny de voler explicar-nos la caiguda de Troia, se sent empès a oferir-nos la història de la seva pròpia carn, on conviuen la guerra i l'amor.
Després d'una prolongada frontalitat en primer terme, l'actor seurà ‒l'únic que hi ha en aquest espai buit, a part d'ell mateix i els focus, és una cadira‒ i oferirà un passatge més reivindicatiu i vinculat al nostre temps, amb referències als noms i a les morts d'alguns antibel·licistes il·lustres. Parla d'un paradís de desertors ‒un cercle del cel?, una demarcació dels Camps Elisis?‒ i es recrea en la imatge d'Aquil·les transvestit a la cort de Ftia. El recorregut narratiu, que ens porta dels dies d'infantesa a l'últim alè en mans d'Héctor, passa per l'evocació de les sessions amatòries i l'horror de la guerra. La il·luminació ‒a càrrec del mateix Albertí i de Toni Ubach‒ es va multiplicant progressivament, contribuint així a l'efecte d'amplificació de l'espai i dilatació del temps.
Pàtrocle va compartir amb Aquil·les els anys formatius sota el mestratge de Quiró, el centaure savi que els va ensenyar “el rayo y la letra”, “el número y el precipicio”. Des que va conèixer el seu company de fatigues i rebolcades va tenir pàtria ‒diu‒ i no la va tenir. Aleteja per aquí l'amor agredolç de Safo, i són conjurats els símptomes de l'enamorament que la poeta de Lesbos va descriure per a la posteritat. Pàtrocle és conscient de l'eternitat que resideix en aquells moments efímers de plenitud, però també recorda la seva angoixa pel destí de mort imminent d'Aquil·les, i com aquest li treia ferro a l'assumpte: “¿Quieres morderme en el talón?”. Ha comparegut davant nostre ‒rebla‒ per rebentar tots els eufemismes. Celebra la dissidència i es permet alguna evasió fantasiosa sobre màtries governades per amazones i centaures.
Pàtrocle maleeix totes les batalles, desconfia de paraules com pàtria o nació, considera que no hi ha monstre més horrible que un heroi de guerra. N'està fart d'epopeies, de l'alè èpic pertot. I, malgrat això, tal com es consigna al cant setzè de la Ilíada, va vestir el bronze d'Aquil·les ‒“siento tu armadura en la carne”‒ i va conduir els cavalls fins a la ciutadella: “Estamos tan dentro de un río de sangre que es mejor cruzarlo que intentar volver”. Contagiat per l'ardor i la fúria assassina del seu amant, és el xai que acaba sent llop, depredant per amor. L'actor parla ara amb el posat de qui s'ha rendit al destí.
El text no té el simbolisme de Ritsos, però tampoc es limita a canviar el punt de vista o la cadència, com va fer Baricco. L'autor adverteix que no es tracta d'una adaptació ni d'una versió lliure, sinó d'una aproximació personal i íntima a uns materials molt estimats, així com un reconeixement dels seus propis fantasmes. Alberto Conejero és filòleg clàssic i coneix bé la Grècia arcaica ‒també la contemporània‒, però el seu teatre no només beu del mite, sinó que sovint agafa personatges històrics i els mira des d'un angle diferent, fent èmfasi en algun aspecte més ocult. Ho va fer a Cliff (Acantilado) (2010) amb la figura de Montgomery Clift, el malaguanyat actor de Hollywood, i amb la de Rafael Rodríguez Rapún, l'amant de Lorca, a La piedra oscura (2013). Aquí torna a les arrels clàssiques, al substrat mític, i posa de nou el focus en el desig homoeròtic i l'amor sacrificial. La nòmina de referències inclou Pedro Lemebel i Luis Cernuda.
En mitad de tanto fuego és una cançó d'amor i de guerra; també un oratori per a les víctimes. El mite no entén de cronologies, i la proposta, atrapada en l'eternitat de l'epopeia ‒com un foc que encara crema‒, es deu a una mena de circularitat per aturar-se, finalment, en un primer vers escapçat.
Article publicat a Núvol el 26 de juliol de 2023
