"Hamlet" forma part de la història, no només literària, sinó social i universal. Ha esdevingut un mite en la societat occidental i com a tal, les seves múltiples facetes ens parlen de cadascun dels enigmes de la personalitat de l’ésser humà. La moral i la tradició es posa en tela de judici davant la injustícia i els complots del poder. Una obra rabiosament actual.
La revisió de l’obra de William Shakespeare ens permet entrar en els grans temes de l’home al llarg de la història i sobretot actuals: l’amor, la traïció, la societat vs la intimitat, l’art, la política, la gelosia, l’enveja, la família, la monarquia, els rols de gènere, l’educació, la guerra, el més enllà, la fe, etc.
El treballar que proposem ens permetrà apropar i alhora ensenyar el poder de la literatura, de l’art i al mateix temps actualitzar per a la gent d’avui una lectura a vegades massa conservadora del personatge Hamlet fent que formi part, tal i com va passar en la seva gènesi, de tots nosaltres tot allunyant-lo així de l’inaccessible.
Hamlet som nosaltres en les nostres fases d’adolescència, de ser adults, de madurar i finalment de morir. La gran qüestió de la vida i la mort segueix sent en totes les nostres etapes: Ser o no ser, aquest és el dilema.
Quan vaig a l'Atrium acostumo a sentir-me a punt per veure alguna cosa diferent i interessant. Raimon Molins ha gestionat i dirigit la sala i sovint la companyia. Es tracta d'un equip de treball estable que vol "madurar en el contingut i les formes artístiques de la tradició i la contemporaneïtat amb la societat que l'envolta". I ha demostrat que ho fa i que segueix un camí d'investigació important per al nostre teatre. Però aquest "Hamlet" que ara ens ofereix l'ha depassat.
Perquè no es pot fer una de les obres més conegudes i més significatives de la història del teatre, intentant innovar. O es pot fer com a experiment, però no per un teatre que manté una línea de qualitat reconeguda fins ara.
L'experiment és interessant però l’espectador no en té cap responsabilitat. I tot i així, potser a algun sector del públic li va agradar o, com a mínim, sorprendre. Hi ha en aquesta posada en escena, una investigació en l'espai que té un enorme interès i èxit. Quatre caixes amb espai també a sota i movibles d'una banda a l'altra del llarg escenari situat enmig del públic, permeten canviar l'aspecte del marc escenogràfic i fins i tot crear un riu perquè Ofèlia pugui surar, ofegada....I també hi ha una investigació en la música, en viu en determinats moments, amb la imatge filmada a vegades en directe o projectada...Sí, l'aspecte que fa referència a l'espai escènic i a les qüestions formals és força creatiu. Però no oblidem que hem vingut a veure un "Hamlet" i jo crec que, tot i ser Raimon Molins un molt bon actor, de Molins a Hamlet hi ha certa distància. Jo, la veritat, prefereixo a Derek Jacobi per no recordar Laurence Olivier. I amb això vull dir que "Hamlet" no pot ser un experiment perquè està massa al cim de la història del teatre universal.
I dit això, en el repartiment hi ha errades com Alba José, sense cap expressivitat, i encerts com Clara de Ramon, la tendra i expressiva Ofèlia... Jo, que anava acompanyada de dues amigues, al cap de deu minuts d'espectacle i sabent que durava 2h 45min... i davant de l'interès sobre tot d'una de les dues amigues –justament la menys pròxima al món del teatre– em vaig fer un munt de reflexions. (Evidentment les tres ens vam quedar fins al final). Però jo pensava, ¿quin dret tenen aquests nois a que jo passi tres hores aquí si ja veig que no em pot interessar? I tot seguit ¿per què he d'ofendre a aquests nois a mitja funció si és evident que la meva o nostra absència serà evident i que ells fan el que poden i ho fan amb il·lusió? El meu consell que ningú no m'ha demanat: és molt bo experimentar però només es pot fer amb obres que el públic no conegui. Tots sabem de memòria uns quants fragments de "Hamlet"...SER O NO SER...