Dins de la caixa de l'Hedda Gabler que es representa al Lliure de Gràcia, el jove marit i futur catedràtic universitari parla que se sent feliç però que aquest és un estat vaporós que s'escola entre els dits de les mans. La tecnologia ha vingut per, aparentment, oferir un instant plaent de felicitat a partir d'un element químic concret (des d'antidepressius amb recepta mèdica, a pastilles venudes en la foscor de les nits de festa). En comptes d'una màquina que ofereix productes (des de begudes a galetes, elements electrònics o, si és al TNC, llibres de les obres en cartell de la temporada) de manera assèptica, aquesta particular venedora androide explicita (en anglès) quins són els efectes immediats que produeix. És una evident provocació. Perquè obvia els efectes secundaris que es pateixen el matí següent o a mig termini, sobretot si la medicació no ve per prescripció mèdica.
La venda del producte per part d'una androide no té ètica. Només ven allò que ja s'escolava entre els dits dels personages d'Hedda Gabler i amb la conseqüent dependència. És cert que aquest dispositiu supera el debat (tot i que hi és latent) sobre el fet mateix dels androides. Rimini Protokoll en feia una reflexió filosòfica a Uncanny valley. L'androide no ven la seva habilitat si no els produces que té al mostrari. Però l'espectador capta que un sensor el detecta i fa com si el mirés, indaga si els seus llavis poden pronunciar les oclusives amb el cop d'aire que fa tancar els llavis, (es riu per sota el nas en veure les dents incissives i com treu la llengua, puntualment) o se sorprèn quan el pit de l'androide s'eixampla amb una respiració profunda i intensa després d'autoadministrar-se un xute del seu mostrari. L'androide ensenya els seus mecanismes del tors i extremitats superiors però cobreix el rostre amb làtex i les mans amb uns guants de cotó. Només amb això ja es produeix la percepció humana.
Aquesta diligent venedora no sap o no vol informar de les conseqüències del seu botiquí. Apareix com una màquina disepensadora evolucionada. Però, si es pensa en el temor de la Humanitat a que les màquines aprenguin a superar les normes dels seus inventors i a la seva capacitat per arraconar-los, l'androide es converteix en un maquiavèlic aparell per afeblir la voluntat humana i accedir al primer pas de la revolució de les màquines, com ja s'insinuava a Alba (o el jardí de les delícies) Quina és la pedra filosofal de la degradació humana: l'ambició de sentir-se déus o d'enriquir-se sense tenir en compte la fragilitat de l'altre? L'androide, sigui com sigui, amb el seu somriure de làtex i uns moviments de celles i de dits de qui vola de plaer porta implícit qualsevol dels dos enganys. Per ara, aquest article no s'ha escrit amb Intel·ligècia Artificial: neix de l'error i el dubte tant humà com respirar i caure (i aixecar-se, i corregir els errors de picatge).
