El futur ja és aquí. Avui, un androide pot posar en escac el pensament racional de l'home. Ho fa, de moment, a partir del raonament d'un dramaturg (Thomas Melle) que decideix enfrontar-se a la seva ombra. Com si juxtaposés la seva realitat a la d'un dels fundadors de la informàtica, Alan Turing, en què ha de discernir si s'està comunicant amb una altra persona o amb una màquina. Un espai inquietant, com aquesta vall que descriu el propi autor (personificat en android) i que permet imaginar les profunditats de la seves depressions psíquiques. La màquina ha arribat per quedar-se, inicialment com a ajuda dels mortals. Però, si avui els robots, ja desplacen els treballadors en les cadenes de muntatge, qui no s'atreveix a pensar que també el pot excloure de la línia d'evolució humana, quan aprenguin a superar el botó que els desconnecta. Ens trobem en un cas palpable del que planteja Alba (o el jardí de les delícies). El robot que posava en escac el drama de Les tres germanes en versió androide ja no té la forma preciosa i idealitzada. Ara es presenta a imatge i semblança de Melle, amb les seves reflexions filosófiques i preguntant-se qui és més fictici si l'androide-actor o el públic que procura comprendre'l. On queda el codi de la ficció? Com una escena mimèticament idèntica projecta mons diferents en els espectadors, dia a dia.
El col·lectiu Rímini Protokoll s'havia cuidat de parlar de comunitats més aviat invisibles. Com els camioners de l'Europa de l'Est que transporten mercaderies per tot el continent (Cargo). Més tard, es va atrevir a convertir la platea en un Parlament amb una decisió absoluta (Deutschland2) Roger Bernat s'hi va voler aproximar amb la seva versió de Hamlet (Please continue, Hamlet), en què els testimonis i l'investigat eren actors però fiscal i jutge procedien de la carrera judicial. Uns membres del públic exercien de jurat i decidien, a partir del que es dictaminava a l'escena, si se'l declarava innocent o culpable. Ara, Stefan Kaegi ha deixat de donar llum als oficis amagats, puntualment (ja prepara una altra peça sociològica a l'Havana amb familiars de revolucionaris cubans). I decideix il·luminar sobre la condició humana amb un androide. Sense la incertesa que pronostica Isaac Assimov amb la seva literatura de ciència ficció, desperta interrogants sobre la humanitat. Introduir un robot a escena ja no és una excentricitat, ja no és un joc d'algoritmes (Teatronika, TNT 2017) o una provocació com el No future yes (TNT 2018), si no que és un veritable debat filosòfic sobre els límits de la humanitat. Qui desconnecta el futur que ja és aquí, si es descobreix que pot ser anihilador? Aquesta és la pregunta situat en una vall inquietant, a l'espectativa del proper movment d'escacs de Deep blue.
