Coincidències d’aquelles que et reafirmen encara més en allò que en realitat, la casualitat no existeix. Als cinemes s’acaba d’estrenar l’esplèndida pel·lícula de Todd Phillips Joker, que tan enrenou i tantes polèmiques està aixecant, i que us recomano absolutament. Surts del cinema amb l’esgarrifosa rialla del Joker Joaquin Phoenix ficada al cap. I aquesta rialla es presenta com un cim de l’ambigüitat de les emocions. És, d’una banda, la rialla embogidament dolorosa d’un ésser durant massa temps indefensament marginat que ha estat ferit reiteradament per la vida des de sempre. Però es presenta també, d’altra banda, com la perillosa rialla d’un ésser que pot cometre l’acte més salvatgement cruel imaginable, i que a sobre pot arrossegar darrera seu masses tan marginades i ferides com ell mateix a la manera com ho saben fer els més perillosos demagogs populistes . Si encara queda pel món algú que no li tingui por als pallassos ( es diria que aquest pànic va a més, per molt bé que ens ho passem amb cada nova seqüela de Rhumia), aquesta sensacional pel·lícula que porta l’univers del còmic cap a una nova dimensió pot acabar espantant-lo d’una vegada per totes. Tot, mentre la veu de Frank Sinatra ens regala una admirable versió del Send in the Clowns de Sondheim que adquireix també aquí textures inèdites fins ara.
El cas és que amb la rialla del Joker encara clavada al cap, et fiques a la Sala Hiroshima a veure aquest Harleking que , pel que tens entès , juga a desestructurar arquetips de la Commedia dell’Art. I només apagar-se els llums de la sala i sortir a l’escenari aquest tàndem d’excel·lents intèrprets format per Ginevra Panzetti i Enrico Ticconi, sents una enregistrada rialla que teòricament surt de les seves goles, i que et provoca una inquietant pregunta: s’haurà escapat el Joker de la pantalla per ficar-se a la nostra sala? Els comediants semblen jugar a desdoblar la imatge d’aquell Arlequí al qual per alguna cosa Carlo Goldoni va definir en una de les seves més grans comèdies com a “servidor de dos amos”. I de tant anar d’un amo cap a l’altre i de tant voler tenir-los a tots dos contents per beneficiar-se’n ell mateix, Arlequí pot acabar traint-los també a tots dos. Ginevra i Enrico riuen desenfrenadament, com ho fan aquells còmics que a força de suposat descontrol rialler volen provocar en tu la rialla poca solta efecte del contagi. Però aquesta parella no aconsegueix contagiar-te, perquè com el mateix Joker t’està mostrant també el neguit intranquil que amaga la seva rialla. I la gestualitat que estilitza el moviment característic d’un personatge de la Commedia dell’Arte et fa entreveure també com darrera la rialla s’amaga el desig de manipular les teves emocions. Quelcom que al llarg dels escassos 40 minuts de la proposta es farà palès un i altre cop. El “King” incorporat al títol ja constitueix tot un avís: aquí la cosa va també de fer-se amb el poder mitjançant la simulació. Si el desdoblat Harleking aconsegueix divertir-te quan fa veure que riu, o emocionar-te quan fa veure que plora i que s’ho està passant d’allò més malament , ja et té mig ficat a la butxaca. Ben cert: al cap i a la fi, això mateix és el que venen fent els actors i les actrius des de fa mil·lennis; en això consisteix precisament el seu ofici. Però en la naturalesa d’aquest parell d’arlequins transformats en harlekings, s’endevinen unes intencions perverses que van més enllà de la convenció pactada amb els intèrprets de qualsevol ficció fins i tot quan es posen distanciadament brechtians : allò de “ vull ser enganyat pel teu talent interpretatiu; quan més m’enganyis , millor et valoraré “. Aquí, per contra, ens apropem als mecanismes que fa servir qui ens està enganyant constantment però no vol que percebem per a res el seu engany . Cap el final de l’espectacle , i en un dels seus millors moments, es produeix una escena ben reveladora. De cop, una part del tàndem sembla buscar aixopluc i consol en l’altra part. I aquesta l’acull amb tendresa i li prodiga gestos amables...fins que l’acaba escanyant i convertint en cadàver al terra de l’escenari. Es diria que l’ambigüitat manipuladora d’un d’aquests caràcters que no fan servir màscara però no deixen mai d’estar emmascarats, ha fet caure en el parany a l’altre caràcter. Fins que aquest s’aixeca, com ho fan sempre els actors quan acaba una funció encara que porti estona fent-se passar per morts. I llavors t’adones ( cal ser babau per no haver-ho vist venir) que un cop més has estat tu, espectador, qui s’ha ficat de quatre grapes a la xarxa harlekingesa . Certament, de vegades la forma de voler evidenciar contradiccions i ambigüitats pot donar lloc a algun fragment efectiu però obvi: penso en especial en l'escena en la qual es produeix un encadenat de signes oposats ( la ma que realitza la salutació feixista es tanca tot seguit en un puny de revolta amb connotacions comunistes; també aquí et poden venir al cap les masses de Joker amagades darrera màscares de pallasso ) resolta d’altra banda amb la depurada tècnica que el tàndem demostra en tot moment. I també és cert que la mil·limetrada acció acompanyada sempre per un molt acurat espai sonor , et pot produir per moments aquella fredor que provoca l’exercici en molts sentits admirable que no t’acaba de calar a nivell emocional, i que algunes reiteracions es poden fer reiteratives malgrat la brevetat de la proposta . Percepcions que en qualsevol cas, no alteren la qualitat d’aquests Harlekings sempre disposat a mostrar-te les dues cares de tot.
