Visc amb la idea recurrent de que la meva mare es morirà en qualsevol moment i sense previ avís i que, arribat el dia, no tindré amb què vestir-la. Enfoco la meva atenció cap a la seva aparença (i hi desvio el meu pànic): sé que res del que li posi li farà justícia, però ella ja no hi serà per portar-me la contrària o per protestar. No serà ella, serà una cosa; un cos amb el qual em relacionaré d'una altra manera i al qual li podré fer un munt de filigranes, el que no se li fa a una mare quan està viva: retorçar, masegar, flairejar, pessigolles, pessics. Però a una mare morta sí que se li podria fer, no? Un cop morta no es queixa.
La segona edició de Barcelona Districte Cultural, una iniciativa municipal que porta la cultura als barris, compta, entre les seves propostes, amb la peça que Verónica Navas va presentar l’any 2017 dins el cicle Noves Escenes a La Pedrera: Hasta agotar existencias (Ensayando para que la muerte de mi madre no me pille desprevenida).
Les mares han irromput amb força en l’escena teatral dels darrers anys, ja sigui presencialment —com és el cas de la performance Mi madre y yo (2004), de Sonia Gómez, i de la més recent Màtria (2017), una proposta en clau postmemorial de Carla Rovira— o a través d’un diàleg virtual vehiculat per filmacions, converses enregistrades i fotografies —sense anar més lluny, l’estiu passat, en el marc del Festival Grec 2018, es va poder veure A reason to talk, en què la creadora i intèrpret iraniana Sachli Gholamalizad presentava el conflicte amb la seva mare a partir de materials audiovisuals—. La proposta de Verónica Navas se situa en l’àmbit de les performativitats documentals i constitueix un homenatge a la seva mare i, en definitiva, a totes les mares.
“Vivo con la idea recurrente de que mi madre va a morir en cualquier momento y sin previo aviso, y de que, llegado el día, no tendré con qué vestirla. Hacia su apariencia enfoco mi atención (y desvío mi pánico): sé que nada de lo que le ponga le hará justicia, pero ella ya no estará allí para llevarme la contraria o para protestar.”
Navas ens reparteix un fullet que funciona com a simulacre d’un recordatori funerari, i fa un aclariment inicial en què contextualitza l’obra i la seva raó de ser. A més de donar-nos el nom sencer i la data de naixement de la seva mare, ens explica com la seva por davant el fet que aquesta pugui morir en qualsevol moment s’ha convertit en una obsessió, en una idea recurrent. Com que vol ser rigorosa i no té molt interioritzat —diu— el sentit de l’adjectiu “recurrente”, busca davant nostre aquesta paraula en un exemplar força antic del Diccionario Ilustrado de la Lengua Española Iter, que duu la signatura de la seva mare al primer full. Des del principi, doncs, porta a escena objectes que estan arrelats emocionalment en la seva vida familiar i en un passat de color sèpia.
La creadora i intèrpret combina imatges que filma en directe amb moltes altres ja enregistrades, i compon un collage bigarrat de llibres antics, estampetes de sants i nines retallables de paper. Els documents mostrats ens immergeixen en una època pretèrita i, sobretot, en una educació sentimental que avala i promou un determinat model de dona. En això precisament incideixen les lliçons de moda i els preceptes que establien com havia de ser una “chica verdaderamente mona”; en altre paraules, l’ètica i l’estètica de la “chica bien”. La mare s’ajustava al dictat, i era “un mami verdaderamente mona”: rossa, pràctica i funcional, feia bona olor i treballava millor amb els cabells recollits; a més, tot li esqueia a meravella. Navas es col·loca capes i capes de roba i fa créixer el seu volum corporal a partir de l’acumulació de diferents peces a manera de farciment i per tal d’emular, a l’engròs, la figura actual de la seva mare, en una mena de suplantació que prefigura la seva pròpia silueta en el futur. I és que les formes de la mare es dissoldran en les de la filla, s’hi exhauriran, “hasta agotar existencias”.
L’ara i aquí de la performance abraça, per la via de la imaginació o de l’anticipació, el futur de l’absència materna. Les accions i les imatges no responen de manera directa al text proferit, sinó que en constitueixen l’alteritat, el seu més enllà i més enfora —o més endins—. Verónica Navas parteix d’un jo molt sincer, des d’un present d’actuació inestable, oferint-se al públic amb la voluntat d’assajar sentiments. Alterna a la perfecció un to de confidència relaxada amb una voluntat lleugerament assagística, per acabar trobant, sota capes i capes d’imatges i paraules, una veritat gens efectista i del tot incontestable. D’altra banda, emmarca la seva obsessió dins un complex i virtuós dispositiu tècnic en què sovint la projecció s’insereix dins la projecció, la pantalla dins la pantalla. Destaquem particularment el moment en què la creadora superposa el seu cos al de la mare, projectat en pantalla, i fa el mateix gest que ella; també el seu commovedor intent d’atènyer o atrapar la imatge congelada. A més, al llarg de l’espectacle s’encavalquen diferents veus, la del directe —sovint amplificada pel micròfon—, la de l’off i alguns retalls de converses enregistrades —casolanes, informals, entranyables— en què la mare explica, entre altres coses, anècdotes de quan anava a l’escola. El soroll mental de l’atordiment i del dol anticipat es descabdella per anar desplegant idees i temes, i sotmet la performer a una exposició extrema, tot i que embolcallada amb una mena d’atmosfera protectora, com és la barreja de precisió, calma i dolçor que la seva dicció i gestualitat desprenen. En una faceta més lúdica i irònica, la paraula servirà també per compondre collages i síntesis per selecció pseudoaleatòria de mots, en aliança amb les múltiples imatges posades en joc.
Amb el pretext de proveir-se d’estratègies per amortir la futura pèrdua de la figura materna, Navas desgrana reflexions molt incisives i commovedores sobre el radi d’influència que deixa d’existir quan mor una mare. És com si, per extensió —ens diu—, tot un munt de coses deixessin d’existir: el menjar preparat amb amor, els apel·latius afectuosos, el picar entre hores, una cançó de Raphael —que sona una bona estona—, les agulles de fer mitja, la tele de matinada, una manera d’asseure’s al sofà. El món s’entreveu i es conceptua com una extensió de la mare, que és qui dona el món —“Me compro esta ropa para gustarle a mi madre y al mundo. Para gustarle al mundo que es mi madre”—. S’evoca i s’enyora, anticipadament, l’impacte, abast o focus d’irradiació de la mà —acaronadora, crispada o laboriosa— de la mare.
Com diu el diccionari Iter, l’adjectiu “recurrent” ve del verb “recórrer”, que, en una de les seves accepcions —la jurídica—, significa acollir-se al favor d’algú. Verónica Navas s’acull al nostre favor i ens interpel·la des de la seva hiperconsciència de filla; verbalitza i escenifica una manera de pressentir el buit de la futura —però no imminent— absència; comparteix amb nosaltres la seva obsessió i l’exhaureix, la conjura. Hasta agotar existencias és una declaració d’amor, d’intencions, de principis. Potser una retractació encoberta —“Pasarse una vida despreciando una manera de querer. Su manera de querer es sencilla y pura, es comprarme ropa y hacerme la comida”—, fruit d’una revelació sobtada i ja irreversible. Sens dubte, un exercici d’empatia i un homenatge. Un reconeixement, ple de gratitud, del llegat genètic i psicosocial; d’una determinada contextura o formatació ètica; de l’amor incondicional. Amb aquesta performance íntima i delicada, gens ostentosa, que desencadena una emotivitat al·lusiva i en certa manera també elusiva, la creadora no només recupera i il·lumina la figura de la seva mare, sinó que la fa néixer de nou, la modela i la vesteix per al record.
Crítica publicada a Núvol el 30 d'octubre de 2018
