Gran atreviment, el de l’actor Terrassenc/Tianenc Òscar Intente de
fer, tot sol, un recital de poesia catalana, i encara més de fer-la de
textos que podríem denominar ‘patriòtics’, que passen per tots els
nostres grans poetes, arrencant des dels anònims i la Renaixença i
arribant fins als nostres dies. Només cal fer una ullada a l’antologia,
per adonar-nos que el missatge de reivindicació de la petita pàtria (com
va dir l’altre poeta, avui injustament blasmat per cert, Lluís Llach) o
país petit, que no sent el mateix sí que vol dir-ho.
I l’actor (que signa la tria de textos i la direcció escènica) es val
de molt pocs elements per a oferir-nos un producte teatral essencial:
la bellesa dels textos -escrits en paper antic i que va fullejant-, la
seva veu neta i sense intermediaris, una taula, una cadira, i un llum,
del qual en treu un partit enorme, il·luminant-se de diverses maneres,
segons el moment. Ni micròfon ni a penes fons sonor. I per acabar, una
corda d’estendre on penjarà cada full de cada poema, a manera de
paradeta final on ens els ofereix humilment.
Ah, i em deixava dues coses intangibles però imprescindibles per a una proposta així:
- una memòria prodigiosa, per a dir sense entrebancs
tots els textos, que semblant que llegeix als fulls, però que recita de
memòria. Altrament, difícilment tindrien els versos el ritme i la
cadència que els dóna.
- una gran intel·ligència en posar al servei del
missatge i el to de cada text tots els seus estris d’actor: la veu, el
gest i el cos, que subratllen la intenció que ha volgut destacar de
cadascun dels poemes. Una intel·ligència que l’actor ja ha demostrat en
altres ‘soliloquis’ també molt intel·ligents, com ara ‘La idea d’Europa‘, un text no tan poètic, i sí molt intel·lectual, o l’Aula Brecht, amb contes poc coneguts del dramaturg, valent-se d’una pissarra, a manera de professor.
I com no, sentit de l’humor, rebatejant els autors amb petites
transmutacions deixant-los, si més no als iniciats, clarament
reconeixibles.
És curiós, però, que de tots els poemes parlant-nos de la nostra
història, de les nostres misèries i mancances, del nostre destí fatal
com a poble, el que més arriba i fa fruir al públic sigui un del mateix
Òscar, una tirallonga escrita i dita en un estil fluït i desenfadat, amb
un cert humor negre que a mi m’ha recordat un joglar de ‘late night’
qualsevol. Coses dels temps actuals.
Tanta poesia, i més la que ens ocupa, de clars continguts polítics, i
encara que d’una qualitat indiscutible, pot cansar una mica a un
auditori que no en sigui avesat, però val la pena veure el treball de
l’Òscar Intente, i al menys, jo, espero veure’l en treballs on els
textos també ens parlin de la vida, les emocions, i l’ànima humana.
