Hem escollit

informació obra



Interpretació musical:
Carlos López, María Muñoz
Sinopsi:

Potser encara som aquí perquè hi hem cregut, torracollons, perquè hem resistit i també perquè hem tingut poetes.

Poetes que, al costat del poble, han mantingut l`esperança, la lluita, la flama i, sobretot, la llengua.

Perquè, ja ho sabem, sense la llengua no seríem el que som.

Si és que som…

Tot just dir versos catalans, diversos autors, des de l`any de la picor fins que no se sàpiga si és nen o nena…

Per damunt del soroll de lloros. Prou plors; paraula.

Entre el poble i els poetes, inventant paraules, ha estat posible que això que anomenem Catalunya encara sigui una realitat tossuda, un somni de llibertat, un desig de convivència amb els altres pobles.

Hem fet una mirada cap enrere perquè necessitem trobar el camí. I fer-lo. Un camí.

Restem el que som i serem el que voldrem.

Crítica: Hem escollit

05/05/2017

país de grans poetes i patriotes

per Josep Maria Viaplana

Gran atreviment, el de l’actor Terrassenc/Tianenc Òscar Intente de fer, tot sol, un recital de poesia catalana, i encara més de fer-la de textos que podríem denominar ‘patriòtics’, que passen per tots els nostres grans poetes, arrencant des dels anònims i la Renaixença i arribant fins als nostres dies. Només cal fer una ullada a l’antologia, per adonar-nos que el missatge de reivindicació de la petita pàtria (com va dir l’altre poeta, avui injustament blasmat per cert, Lluís Llach) o país petit, que no sent el mateix sí que vol dir-ho.

I l’actor (que signa la tria de textos i la direcció escènica) es val de molt pocs elements per a oferir-nos un producte teatral essencial: la bellesa dels textos -escrits en paper antic i que va fullejant-, la seva veu neta i sense intermediaris, una taula, una cadira, i un llum, del qual en treu un partit enorme, il·luminant-se de diverses maneres, segons el moment. Ni micròfon ni a penes fons sonor. I per acabar, una corda d’estendre on penjarà cada full de cada poema, a manera de paradeta final on ens els ofereix humilment.

Ah, i em deixava dues coses intangibles però imprescindibles per a una proposta així:

  • una memòria prodigiosa, per a dir sense entrebancs tots els textos, que semblant que llegeix als fulls, però que recita de memòria. Altrament, difícilment tindrien els versos el ritme i la cadència que els dóna.
  • una gran intel·ligència en posar al servei del missatge i el to de cada text tots els seus estris d’actor: la veu, el gest i el cos, que subratllen la intenció que ha volgut destacar de cadascun dels poemes. Una intel·ligència que l’actor ja ha demostrat en altres ‘soliloquis’ també molt intel·ligents, com ara ‘La idea d’Europa‘, un text no tan poètic, i sí molt intel·lectual, o l’Aula Brecht, amb contes poc coneguts del dramaturg, valent-se d’una pissarra, a manera de professor.

I com no, sentit de l’humor, rebatejant els autors amb petites transmutacions deixant-los, si més no als iniciats, clarament reconeixibles.

És curiós, però, que de tots els poemes parlant-nos de la nostra història, de les nostres misèries i mancances, del nostre destí fatal com a poble, el que més arriba i fa fruir al públic sigui un del mateix Òscar, una tirallonga escrita i dita en un estil fluït i desenfadat, amb un cert humor negre que a mi m’ha recordat un joglar de ‘late night’ qualsevol. Coses dels temps actuals.

Tanta poesia, i més la que ens ocupa, de clars continguts polítics, i encara que d’una qualitat indiscutible, pot cansar una mica a un auditori que no en sigui avesat, però val la pena veure el treball de l’Òscar Intente, i al menys, jo, espero veure’l en treballs on els textos també ens parlin de la vida, les emocions, i l’ànima humana.