La teatralitat dels cossos de Lali Ayguadé i Guilhem Chatir, gràcies als seus canvis de moviments és de tal magnitud que fins es fan sobreres les paraules. Here imagina una nova història de la Creació. Del res sorgeix la dona i, acte seguit ,l'home (corregint ja la Bíblia, només en els primers compassos). Els dos éssers s'arrosseguen i van aprenent a incorporar-se el cos. Si, inicialment la friccó sembla involuntària, mica en mica, aniran prenent consciència. Però, d'arrencada sense la curiositat infantil que sí imprimia Iago Pericot a Adam i Eva.
Serà compartint coneixement que aconseguiran la posició bípede. Aquells moviments aparentment aleatoris (però que demostren gran domini de tècnica i compenetració en un espai sonor de sorolls) són submissos a la presència de la veu. Puntualment, s'aniran recolzant l'un amb l'altre donant un contacte que Ayguadé ja ha provat en peces abstractes al carrer com Incógnito. La soprano Astrid Stockman executa una mena de ser superior que, des de dalt d'una tarima, sotmet aquestes criatures, ensenyant-los el poder de la música i de la paraula. Adreçant-los encàrrecs impossibles, distraient-los entre els racons del plaer i la segona planta de l'entreteniment. La forma espiral aixeca les columnes vertebrals i els moviments van prenent formes rodones, més àmplies, encara interpretades des de dins, sense pràcticament implicació amb el públic. Un cel mig fosc, encapotat, (una tela cobreix els focus del sostre) es desplaça; es produeix el canvi de paradigma. I ja, aquells éssers sense racionalitat són capaços d'ambicionar, d'empatitzar, de competir per ser els reis de la terra. De disparar i ser disparats una sageta. La divinitat baixa i conviu amb ells un instant. Els moviments passen a ser una coreografia contada, amb passes molt marcades, just després que la cantant hagi entrat en loop de la seva veu lírica, traslladant-la a una fragmentació vocal veïna del rap. La forma expressa l'evolució d'aquests dos personatges que, ara s'abracen, se somriuen, miren a públic pletòrics. Han passat pantalla. Ja són veritat. Troben el tresor que se'ls va encarregar. Són autònoms i s'estimen. Ballen junts. El capvespre arriba, l'eternitat del moviment dels dervitxos els aporta sensació d'infinit. El cos accedeix a una certa perfecció al ball en rotació perfecte. El cel ja no és amenaçador. La foscor arribarà però ells ja no cediran la seva llibertat.
Lali Ayguadé li agrada construir una coreografia amb un moviment de molta qualitat, que sap entretallar i deixar que evolucioni rotatòriament. I acostuma a introduir-hi paraula. Ho ha fet a Kokoro i a Iuanme. Són termes claus per guiar l'espectador. Similar al text que projectava La Veronal en els seus espectacles (Ayguadé i Morau van fer junts Portland). Són llums de far en la foscor d'un mar de sensacions. Les paraules, sovint són crosses molt útils. Però potser per primer cop, amb aquesta coreografia, les paraules tenen una càrrega innecessària. El contrast dels moviments, de la veu que ja narra per sí sola des d'on es canta, permetria eliminar-ne una bona part, deixant que la narrativitat dels cossos guanyin un espai major. És preciós veure'ls ballar i que, finalment, dins del ball, se somriguin còmplices. Comuniquen. La forma els expressa. Trasllada un món emocional que evoluciona. Fins a una plenitud somniada.
